Aquesta és la història d’un club esportiu que va néixer per la nostàlgia dels seus fundadors. Aquesta és la història de l’Igualada Vòlei Club, explicada per quatre dels seus presidents: Pep Patró, Òscar Llordés, Berta Jorba i Dani González.
L’any 1990, antics alumnes del professor Marcel Alemany, de les Escolàpies, van decidir tornar a jugar a aquell esport que els havia ensenyat el professor durant les classes de gimnàstica. Tot va començar quan un d’aquells nens, en Rafael Jorba, els va comentar a la seva colla d’amics de la infància, que s’havia tret el títol d’entrenador de vòlei. Era l’excusa perfecte perquè aquell grup d’amics, que l’any 90 ja rondaven la trentena, es tornessin a enganxar al vòlei, 15 anys després que l’abandonessin en acabar l’etapa escolar. “Quan jugàvem els jocs escolars de Catalunya sempre quedàvem entre els tres primers”, explica en Pep Patró, un dels fundadors i primer president de l’Igualada Vòlei Club.
“Els inicis eren divertits, anàvem a jugar els partits acompanyats de les parelles, passàvem tot el dia a fora i acabàvem jugant el partit”, explica Patró. Des de llavors, que en Pep no ha parat de jugar. Encara avui, amb 58 anys, juga amb l’equip de veterans en una lliga cada vegada més popular, “el cuquet de competir i les ganes encara les tinc, les cames potser ja no”, bromeja.
L’any 1990, el club només va començar amb un sènior masculí, el d’aquella colla d’amics de les Escolàpies, però a poc a poc ja se n’hi van anar afegint altres. Un júnior masculí i femení van ser els següents a entrar. De fet, aquest equip de noies es va acabar convertint al cap d’un parell d’any en el primer sènior femení del club. Algunes d’aquestes jugadores van estar entrenant el primer any amb l’equip de nois, però no podien disputar els partits al tractar-se d’una categoria masculina.
Després del Pep Patró, fins a vuit persones més han passat al capdavant de l’Igualada Vòlei Club: Jesús Montes, Judit Solé, Guillem Carles, Òscar Llordés, Raül Brunyent, Berta Jorba i Dani González, el president actual. L’Òscar, però, remarca que “nosaltres potser constem com a president perquè en un club n’hi ha de constar un, però hi ha molta gent que està darrere fent una feinada”. De fet, una de les tasques més complicades és la captació de nous jugadors. “Ara és més fàcil que abans, amb les xarxes socials, és més senzill arribar a la gent”, comenta la Berta Jorba. Ella va entrar a formar part del club quan amb 12 anys va anar a Les Comes a preguntar quins esports d’equip podia practicar que no fossin bàsquet i futbol. “Em van proposar el vòlei i l’handbol i em vaig quedar amb el primer”, explica. I fins ara, amb 27 que hi continua jugant amb el sènior femení.
“També hem de tenir en compte que hi ha un boom del vòlei a tot Catalunya”, comenta en Dani González, president actual del club. Tant és així que en la temporada actual s’ha augmentat en un miler el número de fitxes respecte la temporada passada, amb 60 equips nous apuntats i la creació de 8 nous clubs.
Tot i així, en una ciutat com Igualada, amb la presència de tants clubs esportius, és complicada la captació de nous jugadors, especialment d’aquells més petits. “Hauríem d’anar per les escoles i ensenyar als més petits el nostre esport, però per fer això necessitem temps lliure de la gent del club i persones que estiguin formades per poder ensenyar”, explica González, que afegeix que “és per això que estem intentant enganxar a juvenils, nois de 16, 17 i 18 anys, perquè facin el curs d’entrenadors i puguin començar a ensenyar als més petits”. “És molt important fer això i es fa molt bé treballant-hi”, puntualitza l’Òscar Llodrés. “El vòlei és un esport molt tècnic i per tant es necessita gent capacitada per explicar-lo bé”. És aquí on explica la importància de la coordinació entre els diferents jugadors de l’equip, amb la pilota pel mig. Però no només això, sinó que també és important que l’equip rival, qui està a l’altra banda de la xarxa, també estigui coordinat i et pugui tornar les pilotes, “si no te les tornen és molt avorrit”, acaba.
Les Comes, casa de l’IVC des de l’inici
“A l’inici encara ens deixaven jugar una mica a la sala de barri de Les Comes”, comenta en Pep Patró. “És cert que entrenar-hi era una mica més difícil però els partits sí que els jugàvem allà”. Aquesta és una de les reivindicacions que es fan com a club. “Amb el sènior masculí jugant a primera catalana cada vegada tenim més afició, i també ve més gent de fora, així que a vegades se’ns queda el gimnàs una mica petit”, comenta en Dani González. “Tenim el compromís de l’Ajuntament que tindrem un espai al nou poliesportiu que s’està construint”, afegeix i acaba fent broma dient que “som una mica Vòlei-IKEA, muntant i desmuntant la pista cada vegada que hem de jugar un partit”. “Doncs a mi m’agrada el gimnàs”, salta l’Òscar, “potser soc una mica nostàlgic, però m’agrada que es jugui allà”.
El club avui, 11 equips i 130 jugadors
“Ara a les presentacions casi no s’hi cap!”, exclama la Berta. El passat 25 de novembre es va fer la presentació dels 11 equips de l’Igualada Vòlei Club, i els 130 jugadors i jugadores. D’aquests, un 60% son noies i un 40% nois, aproximadament. La majoria de jugadors que hi ha al club han anat pujant categories, des de ben petits i acaben jugant amb el sènior. “La fase més complicada és quan els joves marxen a estudiar a Barcelona, o altres bandes, i es fa difícil retenir-los”, es resigna en Dani. “Ara bé, tard o d’hora molts acaben tornant”, puntualitza. “Alguns més tard que d’hora”, afegeix en Pep, mentre totes les mirades es fixen amb l’Òscar. “Potser algun dia tornaré, ja ho veurem, ja ho veurem”, respon aquest espolsant-se la pressió.
L’Òscar és un dels jugadors formats a l’Igualada Vòlei Club que ha jugat a una categoria més alta. Va jugar amb el Barça a Superlliga 2, la segona màxima categoria estatal, i ara juga a primera Nacional amb l’Olot. En noies, qui més lluny ha arribat ha estat la Janna González que actualment juga al Voley Playa Madrid, amb qui va disputar dos anys la Superlliga, mentre que actualment està competint a Superlliga 2.
L’últim paga l’àrbitre
Les coses han canviat molt des dels inicis del club als anys noranta fins ara. Per exemple, la manera com es paguen els àrbitres. Avui es fa amb normalitat, amb els diners que el club té de les quotes de socis i activitats que organitzen. En aquest sentit, el Dani s’alegra que les quotes de soci del vòlei igualadí siguin bastant econòmiques. “Quan preguntes a altres clubs, ens dupliquen o tripliquen el que paguen de quota!”, explica. “Abans però, els àrbitres no es pagaven així”, recorda en Pep. “L’últim que quedava al vestidor llepava, aquest havia de pagar a l’àrbitre!”, exclama Patró enmig de les rialles de la resta de presidents del club. I segueix, “tu saps les bronques que vam arribar a tenir quan vam dir que per jugar s’hauria de pagar?”. I ara tothom paga, des dels més petits fins els equips sèniors.
Els reptes de futur
“El sènior masculí hem d’intentar mantenir la categoria”, explica en Dani. Aquesta és una categoria en què ja s’hi havia jugat durant uns deu anys, però l’equip es va desfer i es va haver de tornar a començar des de tercera catalana. L’any passat van aconseguir, de nou, l’ascens a primera catalana i l’objectiu d’aquesta temporada és aguantar la categoria. “I les noies han de pujar a primera, aquest any sí que toca”, comenta en Dani al mateix temps que les mirades i la pressió es trasllada cap a la Berta, que respon que ho intentaran, que de moment van pel bon camí.
Més enllà dels resultats esportius dels dos primers equips, tots coincideixen en què el més important és cuidar la base, formant nous jugadors i que aquests arribin als equips sèniors o fins i tot acabin fitxant per equips de fora.
Volei platja, un torneig d’èxit
Poca gent es devia pensar, l’any 1992, en la primera edició del torneig de vòlei sorra organitzat per l’Igualada Vòlei Club, que aquest acabaria sent un torneig de referència del vòlei sorra català. “Des de fa 5 o 6 anys que tothom sap que la segona setmana de juliol hi ha el torneig a Igualada”, explica la Berta Jorba, que ara mateix és qui passa davant de l’organització. Tot i que la competència d’aquests tornejos estiuencs cada vegada és més gran, el repte és seguir creixent, tant en número d’equips participants (uns 330 en l’última edició) com en número de jugadors únics (entre 500 i 600). A més també, s’intenta pujar el nivell de la competició, anant a buscar a bons jugadors i jugadores de fora d’Igualada.
L’èxit del torneig ha portat al club a plantejar-se crear la secció de vòlei sorra, que arribaria de bracet amb una pista fixa d’aquesta modalitat. Així s’hi ha compromès l’Ajuntament i el club espera que es pugui fer el projecte aviat.
El vòlei fa l’amor
D’entre tots els jugadors del club, tothom té un motiu per haver començat a practicar l’esport. Alguns s’hi van apuntar perquè els seus amics hi jugaven i altres han fet els amics a l’equip de vòlei. I no només amics. “Fins i tot han començat parelles a través del vòlei. El vòlei fa l’amor”, exclama en Dani. I així acabem la conversa amb els quatre presidents, no hi ha millor manera per fer-ho.
