Bernat Roca
Avui en dia es parla molt dels perills de publicar de forma voluntària (d’altra forma pot ser un delicte penal) la nostra intimitat a les xarxes socials. Però podem preguntar-nos què seria de la literatura i la filosofia (o la religió) sense aquesta exposició pública de les intimitats? Com hauria escrit Dante la seva Divina Comèdia sense explicar l’amor intens i fecund per Beatriu, i com podríem entendre la fe encesa de Sant Agustí sense conèixer la seva dissipada joventut a Cartago, entre pagans, astròlegs i meuques. Només ells van estimar i patir els seus deliris inconfessables? Potser l’home antic tenia un sistema nerviós més fred, menys empàtic i els escriptors o religiosos van ser una excepció culturalment triomfant. No va ser fins al Romanticisme que es va posar de moda l’exhibició de les pròpies febleses amb l’esclat de la literatura del Jo. Els neuròtics entraven a escena i amb tot el bombo i plateret. La societat actual és una síntesi de l’esperit burgès que basa el seu èxit en els diners i la posició social, i de l’esperit romàntic fonamentat en la llibertat individual, l’originalitat i l’exaltació de les passions. Prometeu sempre lluita per desencadenar-se i portar el foc als homes. I internet no sembla pas obra de Déu sinó més aviat del Dimoni.
L’home grec va començar a explicar-se a través de mites, donant sortida al seu inconscient caòtic, arrauxat i extremista. Però no va ser fins a Sòcrates, tan savi com ignorant en totes les coses menys en les de l’amor, quan van començar a racionalitzar la seva conducta. L’eros es va unir al logos en un gran projecte pedagògic: educar els nens per no haver de castigar els homes. Va ser el pas de la cultura de la venjança davant les accions a la de la culpabilitat i la responsabilitat. Estaven naixent el dret i la moral modernes. I la distinció entre el bé i el mal, sanitat i follia…
Més endavant, l’església catòlica va muntar un gran negoci sobre aquesta necessitat de confessió. Una necessitat que ella mateixa havia creat en culpabilitzar l’home de la seva pròpia manera de comportar-se, de pensar d’actuar. L’avantatge i èxit evolutiu de la moral és que actua sobre el que pensem i desitgem, independentment de les nostres accions. És un coerció a priori i a posteriori. Permet cohesionar el grup al voltant d’uns valors que en promouen la supervivència del grup. El cristianisme com a mite cosmogònic, però, era un desastre i van caldre només quatre científics solitaris i melancòlics per desmuntar el maldestre xiringuito de l’Antic Testament. Recordem la mítica frase de Darwin: un científic no ha de tenir desitjos ni afectes, tan sols un cor de pedra. En canvi, com a psicologia social la religió va tenir un enorme èxit i encara avui l’ombra de Déu es projecta sobre tota la moral occidental. Com va escriure Dante: Vam ser sota l’alegre Sol molt infeliços.
