Entrevista a Maria Mercè Corrons, professora de Música i autora del llibre “Codi Colors: la música a l’abast de tothom”
Soc professora de música i de piano. Treballo a l’Escola de Música d’Igualada des de fa poc més de 30 anys i em dedico a l’educació especial, una mica per casualitat, des d’en fa uns 25. Faig classes en grup i també individuals.
Ara fa uns quants mesos va sortir publicat “Codi Colors: la música a l’abast de tothom”. De què es tracta?
Codi Colors és un mètode de piano adaptat perquè persones amb discapacitat, sobretot intel·lectual, puguin aprendre a tocar i gaudir de tocar el piano. Es tracta d’una metodologia que parteix de la intenció de simplificar i facilitar al màxim la lectura musical a partir d’un codi universal fàcil d’aprendre i memoritzar.
Com va sorgir la idea per dur a terme aquest projecte?
Bé, és una història molt bonica. Jo donava classes individualment al Joel, un alumne amb discapacitat de l’Escola de Música, i vaig pensar que potser podria intentar ensenyar-li alguns continguts teòrics de la música: les notes i el pentagrama, doncs ell entona molt bé les cançons i té molta memòria. I perquè ell entengués com anàvem les notes ubicades al pentagrama vaig utilitzar els colors que ja existeixen universalment per a les notes musicals, però vaig veure que entendre on anaven ubicades era una mica complicat per a ell. I de mica en mica, va anar sorgint aquest codi i el vam voler aprofitar en les partitures de les cançons que ja havíem cantat, i vaig començar a escriure i traslladar-ho a partitures. Aquests codis els vam posar al piano, on cada tecla té el seu color i cada nota té el seu codi i ell va començar a tocar el piano i també va començar a crear cançons amb aquests codis.
Vaig veure que aquest sistema podria ser aprofitat per molts alumnes i per això, empesa i animada sobretot pel meu marit, vaig començar a editar el projecte i vaig buscar una editorial que hi cregués, que finalment va ser l’Editorial Boileau.
La publicació com s’estructura?
En principi jo ho tenia pensat d’una manera i l’editorial me’n va proposar una altra que em va semblar bé. S’estructura en dos llibres: el llibre de l’alumne on hi ha les partitures amb Codi Colors, està ordenat per dificultat i per temàtiques. Després hi ha el llibre de suport, que es diu així perquè el pot utilitzar qualsevol persona que vulgui ajudar a un alumne.
Al llibre de l’alumne no s’especifica la durada de les notes, la llargada, perquè a ells els costa molt d’entendre, i per tal que les notes no es toquin massa seguides hi apareixen pauses que l’alumne entén com a aturades perquè la melodia tingui petites respiracions.
Al llibre de suport hi ha les cançons escrites amb grafia convencional perquè la persona que l’acompanya, si té mínimes nocions de música, pugui entendre la cançó i a més hi ha uns acords, que si té destresa amb algun instrument musical pot fer un acompanyament. Al llibre de suport també hi ha l’explicació del mètode, pas a pas.
Al llibre, tot són cançons?
Sí, en aquest llibre són cançons populars i conegudes que vam cantar amb el Joel, algunes de més actuals i les típiques. Les cançons que hi ha es treballen de diferents maneres, depèn de cada alumne: n’hi ha que les canten, n’hi ha que no poden perquè els fa vergonya, o perquè no afinen o perquè no parlen… però es pot treballar de la manera més adequada a cada persona: fent moviment, fent ritmes, jocs…
El projecte l’has treballat tu sola o amb assessorament?
La veritat és que és un projecte que he treballat tota sola però gràcies a la persona -el Joel- d’on va sortir. La metodologia ha anat sortint a la classe, treballant les diferents parts amb ell, va ser una mica espontani fins que em vaig adonar que allò que fèiem era una metodologia.
La sorpresa posterior ve quan vaig començar a aplicar el mètode a altres alumnes amb discapacitats diferents a les del Joel, i vaig veure que els resultats eren espectaculars i tot fluïa més ràpid. És molt satisfactori veure que una cosa que has treballat doni bons resultats.
A part de ser utilitzat per col.lectius d’alumnes amb necessitats educatives especials, també pot ser utilitzat en altres àmbits educatius?
Sí, tot i que no és fàcil que hi creguin. Per exemple amb nens molt petits, per aprendre els primers continguts de la música o fins i tot per a gent gran que no ha estudiat mai música.
El llibre està tenint bona acollida en centres d’ensenyament musical o bé escoles?
Aquest és un tema en què hi estem lluitant molt i costa una mica. Hi ha llocs que el llibre s’ha venut i s’utilitza. En centres d’ensenyament musical ens valoren molt la feina feta però no n’hi ha gaires que tinguin alumnes d’educació especial. Crec que hem obert un camí i anirem endavant perquè veiem que hi ha professional interessats. Personalment puc anar a fer xerrades a escoles, tant de música com de primària, llars de gent gran… per explicar el mètode.
L’Escola de Música d’Igualada aposteu per oferir ensenyaments musicals a alumnes amb discapacitats funcionals?
Sí, tenim alguns alumnes que venen des de l’Escola Àuria, però és una lluita perquè es conegui que oferim aquests ensenyaments. Moltes vegades les mateixes famílies no saben que els seus fills poden venir a l’escola de música. A l’Aula d’Atenció a la Diversitat tenim alumnes de totes les edats: petits, adolescents i adults i a cadascun es treballa sobre allò que pot fer i assolir i sobretot que gaudeixi de la música.
Cal tenir coneixement de música per aplicar el mètode?
No és necessari, amb les pautes que es dona al llibre de suport es pot tirar endavant. Evidentment que si es tenen coneixements musicals es poden llegir les cançons de les partitures o fins i tot fer acompanyaments. A més a més tinc penjada una formació online a una plataforma que es diu music.cat.
