Amb motiu dels actes programats per a la commemoració de la Diada de l’11 de setembre, enguany marcats per la COVID-19; el passat dia 10, tant la conferència institucional com la hissada de bandera van assolir un caràcter especial, en aquesta ocasió conduits pel mateix Josep Ma Torras i Ribé, historiador i catedràtic emèrit de la Universitat de Barcelona.
I, és avui, el prestigi d’aquest insigne historiador, que havia estat professor meu, el motiu que em suggereix de fer-lo mereixedor d’un sincer reconeixement a la seva recent i exhaustiva publicació “Misèria, poder i corrupció a la Catalunya borbònica (1714-1808)”, una significada i valuosa obra que no va poder ser presentada el dia de Sant Jordi a causa de la pandèmia. És precisament, doncs, per a aquest acte institucional que, alguns continguts de l’esmentada obra van ser presentats dins del format de conferència, sota el reclam “Catalunya a la postguerra de 1714”, al Saló de plens de l’Ajuntament, amb un aforament reduït. Val a afegir, de retruc, que en el context d’una realitat tan atípica i excepcional és d’agrair que aquest esdeveniment -amb reserva d’assistència- pogués ser seguit en directe des d’Internet i en diferit pel Canal Taronja Anoia.
Amb aquesta entrada, i proposant com a inexcusable la lectura del llibre; precisament del contingut de la conferència exhibida, amb l’al·locució amena i convincent que tant caracteritza a Torras i Ribé, no em cap cap dubte que aquesta recerca sobre la Postguerra de 1714 ha d’haver estat una feina summament laboriosa atesos els escassos coneixements sobre aquell dia a dia del poble català, derrotat a la Guerra de Successió.
Endinsant-te en el tema de la Catalunya de la postguerra de 1714, l’eloqüent dissertació de Torras i Ribé et permet descobrir el grau d’aclaparament i sofriment del poble català en els dies de la desfeta i tots els anys immediats de postguerra. Això és, d’antuvi, el nou règim va resoldre destruir i eliminar tots els documents i arxius públics i privats anteriors al 1714, és a dir, una determinant espoliació documental de tot allò que palesés la importància històrica de Catalunya i els seus antics privilegis, sobretot des de la perspectiva de frustrar qualsevol esperança de futur. Prova d’aquest desposseïment n’és la mateixa ciutat d’Igualada que, entre els anys 1712 i 1730, va veure eliminades les actes dels seus arxius municipals. La desídia va arribar a ser tan gran que, fins i tot les actes de guerra van arribar a ser esborrades o tatxades lletra per lletra.
Tanmateix, més enllà de l’esfera pública, també va ser perseguits aquells documents privats susceptibles de delatar les privacions viscudes, encara que per sort algunes anotacions van poder ser enginyosament salvades (llibres de comptes, dietaris…). Emperò, el més dur va ser la persecució de les pròpies conductes i afinitats ideològiques dels vençuts, abocant-los a un majúscul estat d’ansietat i d’angoixa; una condició no gens difícil de comprendre si es té en compte la memòria viva dels nostres perdedors de la Guerra Civil i supervivents de la dictadura franquista. Amb tot, de la penúria que va haver de suportar la població se’n troben dades en alguns informes dels Afers Exteriors de països europeus; comunicats que descriuen no solament la repressió sinó també l’extrema pobresa patida pel poble.
En un altre sentit, i per si no fos poc, molts són els testimonis que confirmen, entre 1714 i 1730, la tremenda pressió fiscal (cadastre) que va arrossegar a la misèria a nombrosos ciutadans; un fet d’envergadura que desencadenar les primeres revoltes populars o revoltes de la misèria, òbviament reprimides per l’exèrcit borbònic. Endemés, per si no fos poc, aviat va ser constatada la creixent corrupció a què havien arribat els representants de la Nova Planta; un nivell de corrompiment gens distant d’aquell dels governants d’una Castella massa procliu al suborn i al desgovern. Els càrrecs municipals es constituïen a base d’operacions de compra i es convertien en hereditaris, nodrint de veritables fortunes a la Cort i al seu entorn. En definitiva, en paraules de Torras i Ribé: “La pròpia corrupció era el règim”.
Amb una situació cada cop més insostenible, en què regidors i corregidors eren sequaços, i el moviment de rebuig ciutadà (cartes cegues, pamflets i pasquins) s’intensificava, Felip Vè es va veure obligat a derogar la disposició de venda de càrrecs. Així i tot, davant la tessitura d’un règim irreformable i reincident, la petició de retornar al model de nomenament de càrrecs per insaculació no es va veure efectiu fins a finals de segle; inaugurant entre el 1798 i el 1808 un període d’un certa equanimitat.
“Som i serem si volem. I cal refermar-nos en la voluntat de ser una nació!”, tot una proclama de Josep Ma Torras i Ribé, 11-09-2020.
