La política espanyola està arribant a uns graus de crispació realment preocupants. La duresa dels enfrontaments entre dretes i esquerres ha sigut de sempre una tònica en el Congrés dels Diputats. Els aplaudiments, els cops de peu, els crits a favor o en contra dels ponents hi han sigut sempre moneda corrent, a diferència dels Parlaments català o basc on hi havia una moderació en les formes i un respecte per les idees defensades pels contraris, malgrat els intents de crispació liderats per Ciutadans. Es parlava de “l”oasi català” en contraposició als enfrontaments que es produïen a Madrid, molt més bel·ligerants.
Aquesta bel·ligerància s’ha accentuat en els darrers dies d’una manera que no s’havia vist mai. Ara ja no es tracta adversaris polítics que cal vèncer, sinó d’enemics que cal abatre. Quan ningú posa fre a la duresa de les paraules és fàcil desembocar en amenaces de mort, que és el que està passant. L’enviament d’anònims amb bales o ganivets pretesament ensangonats són un pas més en la degradació de la democràcia, una mostra evident de la seva feblesa, malgrat que els governants no es cansin d’afirmar una i altra vegada que l’estat espanyol és una democràcia consolidada.
Jo diria més aviat que certs símptomes fan creure més aviat el contrari. El problema ve de lluny, d’una Transició que es va voler presentar com modèlica però que en realitat va ser un pas en fals. Ningú va preguntar quina forma d’estat havia de regir a l’estat i es va imposar la monarquia. Ningú va demanar responsabilitats dels crims del franquisme. Tots els funcionaris varen mantenir els seus llocs i les seves quotes de poder. La mateixa Constitució es va redactar sota l’amenaça d’uns militars que marcaven els límits de les llibertats. Es va votar en bloc: o tot o res i precisament perquè no hi havia cap altra alternativa democràtica va ser aprovada per majoria; l’alternativa era el retorn a la dictadura anterior.
I així hem viscut tots aquests anys. Amb una extrema dreta integrada en el sistema parlamentari, majoritàriament en les files del PP. Les formacions extraparlamentàries procedents del falangisme eren considerades irrellevants, tolerades com una mena de formacions que vivien de la nostàlgia del passat. A cap país d’Europa s’haurien permès manifestacions a favor del retorn a un feixisme que va desembocar –no ho oblidem- en una guerra mundial amb milions de morts.
Quan aquestes formacions s’han vist prou fortes han mostrat la seva cara real. Ara, però, els enemics a liquidar ja no són els jueus –que també- sinó els immigrants, els homosexuals, les feministes… És increïble que cap de les demostracions de força de caire feixista hagi provocat una intervenció de la justícia. És la conseqüència de mantenir unes persones i unes estructures de poder derivades directament del franquisme.
Ara s’ha passat de les paraules gruixudes a les amenaces i els que havien tingut màniga ampla s’adonen de la seva debilitat davant les bravates d’una extrema dreta cada dia més desafiant. Si no es prenen mesures pot ser que s’aprofitin de la democràcia precisament per liquidar-la. Bufen aires de tempesta.
