Si hagués de muntar un projecte, anar-me’n d’aventura o treballar en equip, demanaria que els meus companys de fatigues tinguessin uns requisits. Uns requisits que resulten imprescindibles per assegurar l’èxit de qualsevol empresa, i que serien: la iniciativa, l’autogestió, capacitat analítica, professionalitat, lideratge, compromís, una bona comunicació, saber negociar i vendre, gestionar conflictes i la intel·ligència emocional.
Si hagués de resumir tots aquests requisits en una paraula triaria “actitud”. Una actitud que no ve incorporada “de sèrie” i que, avui dia, és un bé molt preuat. D’actitud van les anomenades “deep skills” o habilitats profundes.
Anem per parts. Segur que tots heu sentit a parlar de les “hard skills” (habilitats dures o tècniques) i de les “soft skills” (habilitats toves o interpersonals). Sabeu també que, podem tenir unes hard impressionants, tipus quatre carreres i un doctorat, que si no van acompanyats de les soft, no arribarem massa lluny. Fugim de les persones dèspotes i tòxiques com de la pesta, per molt cracs que siguin.
Segons en David Cerdà, professor d’ESIC i responsable d’innovació i persones a Stretegyco, les habilitats profundes són les “arquitectòniques”, les que ens construeixen. El que som i no pas el que tenim, i impliquen adquirir hàbits, saber i experiència. Estem parlant de ciències socials, d’ètica, d’humanitats, de gestió i de lideratge. El tronc del nostre caràcter, com veiem la vida, com treballem i com som com a ciutadans que convivim amb altres persones, amb drets però també deures, en un món amb recursos finits.
Un entorn d’immediatesa, de crisi, de progenitors exhaurits per l’esforç que suposa arribar a final de mes, de revolució tecnològica, d’individualisme, desarrelament, de xarxes socials, d’un sistema educatiu obsolet, no és pas el millor adob perquè aflorin aquestes habilitats profundes.
Quan fem entrevistes de feina, ens cuidem prou d’avaluar els dos blocs, les hard i les soft, però no n’hi ha prou, hem d’incorporar les deep. “Laura, sobretot que tinguin actitud” o “que siguin professionals”, em demanen. Ara bé, no sempre és evident intuir-les. De vegades és un rampell, un comentari fora de temps, un gest, una mirada. A vegades n’hi ha prou en cinc minuts.
Estic segura però, que si us pareu un moment i penseu en els vostres companys de feina, teniu claríssim qui té aquesta actitud i qui no la té. De com és treballar amb uns i altres i dels diferents resultats que s’obtenen. I si dubteu, “la duda es la respuesta” deia un excap meu.
