Lluís Palomas Nogués
Direcció àrea jurídico-laboral de Grup Carles
El Tribunal Constitucional ha fet públic el veredicte d’una sentència que avala l’acomiadament dels treballadors per causes objectives, en cas d’absències al lloc de treball justificades, però intermitents. La sentència respon a una qüestió d’inconstitucionalitat presentada pel Jutjat Social núm. 26 de Barcelona sobre l’aplicació de l’article 52 d) de l’Estatut dels Treballadors.
Aquesta qüestió d’inconstitucionalitat va ser plantejada a rel que una empresa, en la carta d’acomiadament a una treballadora, manifestés que aquesta s’havia absentat 9 dies hàbils dels quaranta, en dos mesos consecutius.
En aquest cas, l’empresa havia considerat provades les absències de la treballadora, motiu pel qual el jutge Social que va plantejar la qüestió d’inconstitucionalitat va entendre que aquesta regulació de l’acomiadament objectiu per causa d’absentisme era ”susceptible de condicionar el comportament dels treballadors en perjudici dels seus drets, doncs davant el temor de perdre el treball, el treballador pot sentir-se obligat a anar a treballar malgrat estar malalt, assumint un sacrifici en absolut exigible, que fins i tot podria complicar l’evolució de la seva malaltia”.
Així doncs, quins són els supòsits reals d’amenaça davant d’una situació de malaltia justificada per una baixa mèdica? Els supòsits que generen la controvèrsia, doncs, són les absències per malaltia o accident no laboral que, tot i justificades, tinguin una durada no superior a 20 dies. No computaran les absències que derivin d’un tractament mèdic de càncer o malaltia greu, d’accidents de treball o malalties causades per l’embaràs, part, lactància o paternitat, o les baixes mèdiques derivades de violència de gènere.
El Tribunal Constitucional ha rebutjat que existeixi vulneració dels drets fonamentals en aquest supòsit degut que “la regulació continguda en l’art. 52 d) de l’Estatut dels Treballadors respon a l’objectiu legítim de protegir la productivitat de l’empresa i l’eficiència en el treball, atenent a la singular onerositat que les baixes intermitents i de curta durada (pel tribunal el denominat absentisme laboral) comporten per a “l’empresari un perjudici dels seus interessos legítims, per la menor eficiència de la prestació laboral dels treballadors que falten al seu lloc de treball de forma intermitent i amb la periodicitat que el precepte legal qüestionat indica, donats els costos directes i indirectes que suposen per a l’empresa”.
A més, recorda que no es pot oblidar que la causa de l’acomiadament no era merament el fet d’estar malalt, sinó la reiteració intermitent del número d’absències al treball, justificades o no, que van tenir lloc en un determinat període de temps.
El cert és que el legislador ha adoptat una mesura que limita el dret al treball, en el seu vessant de dret a l’estabilitat de l’ocupació, i ho ha fet no exempt de polèmica davant la manca de conciliació entre els drets de les empreses a defensar la seva productivitat, afectada per l’absentisme, i els drets del treballadors a mantenir el seu lloc de treball.
