Una irreversible malaltia se’ns ha endut a l’edat de 69 anys, l’amic i company Alfons a desgrat d’unes enormes ganes de viure. No obstant tantes i tantes il·lusions, la mort ha truncat brutalment una vida activa i dinàmica que podia haver donat encara, molts fruits. I és que sempre, fins ara, l’Alfons li havia anat guanyant diverses partides a la parca, amb el seu tremp persistent, el seu esforç positiu, el seu esperit creient i animós. No hi ha pogut ni l’entusiasme d’abastar noves fites, ni les col·laboracions generoses en els grups en els que estava implicat; ni els projectes que contínuament barrinava per a la Coral de Santa Maria, de la que s’havia enamorat i per la que tant havia treballat.
El tarannà col·loquial, participatiu de l’Alfons, l’havia impulsat a formar part de moltes associacions culturals, religioses, polítiques, ciutadanes, festives, etc. La llista és llarga, perquè l’Alfons era una persona oberta a tothom. Mostra fefaent ho fou, el testimoni de les nombroses amistats que el van acompanyar divendres passat en l’últim adéu a l’església de la Sagrada Família, la parròquia on tant havia col·laborat.
Tres apunts importants que han marcat la seva vida: La família —l’esposa, els fills i els néts— de la que en va fer la raó del seu viure. Montserrat: la Verge Moreneta, l’abadia benedictina i aquesta muntanya tan nostra, que portava al cor. I el Club Esportiu Disminuïts de l’Anoia, del que en fou un actiu impulsor i president.
L’Alfons ha marxat amb les mans plenes, deixant-nos el bon record del seu dinamisme, del seu treball i de la seva amistat.
Amb el meu condol als que estimava, una abraçada, càlida i entranyable per a la Mercè, l’esposa fidel i generosa que ha estat en tot moment el seu àngel de la guarda.
