Nascuda a l’osonenca Manlleu i instal·lada al cap d’uns anys a Els Hostalets de Pierola, Carlota Delgar se’ns presenta com una dona activa i molt connectada actualment amb Els Hostalets, la mateixa Piera i la més llunyana Barcelona. Als seus 20 anys, va prendre la determinació d’abandonar l’àmbit acadèmic de la Informàtica i dedicar-se plenament al món de l’art; raó per la qual va cursar els estudis superiors de Belles Arts, primer a Vic, i després de Barcelona. L’univers artístic, endemés de les portes que li obria la ciutat de Barcelona, va contribuir a ser -en paraules seves- “tot un bany de nous coneixements”; especialment els referits a les diferents manifestacions, temàtiques i tècniques d’expressió artístiques. Òbviament, a partir d’aquí, la seva personal mirada al món va canviar radicalment; i més encara quan va poder interactuar amb artistes, de talla, del moment. Aquesta avinentesa, la porta a recordar el seu pas per l’Escola Eina, un centre del qual en valora l’estret contacte entre uns artistes consolidats i els membres dels grups de treball que estaven en fase d’aprenentatge o perfeccionament de diferents tècniques de les arts plàstiques.
Tanmateix, després d’una sòlida i consolidada formació, han hagut de passar alguns anys per a què és dediqués a viure de l’art de manera professional; i, és en aquest sentit que ha anat compartint la seva tasca artística des de l’esfera domèstica amb diferents realitzacions professionals. Precisament, però, és de poc més de dues dècades ençà que, de tots els seus treballs personals en va sorgir una primera exposició individual, després d’algunes participacions en mostres col·lectives, “Embrió d’Art”, amb la qual va iniciar-se en una etapa plenament creativa i transcendent de la seva vida. Seguidament vindrien “Una mirada als clàssics”, “Fragments”, “Postals clàssiques”, “La cara oculta”, “Mirades còmplices”, etc., obres presentades en diferents llocs del nostre territori.
A nivell temàtic, la seva obra tracta des de motius que retraten -en dibuixos- seqüències de memòria intimista familiar, passant per temes referits a diferents perfils ètnics i culturals; uns temes, a la vegada, no absents d’elements pròpiament procedents de la Natura i recreats amb bells elements ornamentals o paisatgístics. Tal vegada, emperò, potser és la “Natura viva”, tal i com ella defineix, el concepte a l’hora de representar la categoria pictòrica de les Natures mortes (els Bodegons), un dels camps d’expressió més actius que li ha reportat moments d’una total passió pictòrica. A més, és certament, aquesta realització la que més li concedeix una notable categoria professional com a pintora, atès que davant de tot, aquests elements de la Natura -representats en aquestes pintures- han anat guanyant vida i coloració de manera insospitada, pinzellada rere pinzellada.
Des d’una altra perspectiva, explorar la tècnica de Delgar et permet de contemplar el caminar pictòric d’una dona lliure, especialment si mires cadascuna de les seves obres. I, per molt que siguin les típiques natures vives sembla que les vegis per primera vegada; ben bé que no n’hagis vist mai cap com aquestes. Això ho facilita tot aquest procediment pictòric tan singular de treballar sobre fusta, com si d’un nou concepte de l’art es tractés. I, és en aquesta presentació que és inexcusable de centrar-se especialment en la sèrie d’obres de “Natura viva” sobre suports de fusta, sense menystenir les teles, perquè realment la pròpia naturalesa de la fusta afavoreix uns resultats impressionants.
Tanmateix, és en aquesta línia que, malgrat que Delgar es manifesta tan procliu a l’aquarel·la com a l’oli, si més no en aquesta mostra la pintura a l’oli sobre fusta vella guanya una dimensió cromàtica del tot inimaginable, a resultes de l’admirable petjada que deixen les marques de les pinzellades sobre aquesta matèria primera; permetent en aquest cas que l’obra persegueixi un realisme pictòric proper a l’hiperrealisme gràcies al traç decidit, precís i minuciós dels seus pinzells; conformant un conjunt plàstic de siluetes i formes que semblen entrellaçar-se quan no perdre’s entre el farcell de la textura, rugositat i color envellit d’aquest material de suport.
Tot plegat, un regal d’una elogiable bellesa pictòrica que apunta a ser un homenatge als clàssics de la pintura, amb alguna picada d’ullet a l’abstracció pictòrica; en definitiva, l’obra d’una artista que sap cohesionar aquestes dues maneres d’expressar la realitat.
