La paraula mascareta o careta com a diminutiu de màscara és un terme originàriament atribuïble a el llatí vulgar i que aviat va ser incorporat a l’italià, en la seva accepció més comuna de “maschera”, encara que també sembla procedir d’altres geografies. Com “maschera” és un concepte del qual cal situar-ne l’ús en temps atàvics, molt abans de l’època en què la popularitat internacional li arribaria amb les celebracions del Carnaval de Venècia, quan la seva pràctica es va convertir en una autèntica tradició.
De fet, sembla que poques són les persones sabedores de la història d’aquesta curiosa usança, i de vegades d’obligat requeriment. Tanmateix, atenent a què la seva principal finalitat sempre ha estat amagar bona part o la totalitat de la cara d’una persona, generalment se l’ha relacionat amb actuacions escèniques, determinats rituals, festivitats i balls de disfresses donant vida a figuracions imaginàries. Així, quan el visible es redueix als elements bàsics que transformen un rostre en màscara; aquesta, la màscara és al seu torn una representació carregada d’intencions (fortuna, llibertat, immoralitat, transgressió…) convertides en arquetips que mostren aspiracions d’una civilització.
Des de l’instant en què l’individu té consciència de si mateix, el seu ús es fa més o menys habitual; així, des d’una llunyana antiguitat la màscara es fa present amb tota mena de manifestacions i representacions escèniques dins l’univers de les grans civilitzacions no només de la Mediterrània sinó de més enllà del nostre continent. Així, a l’Edat Antiga, les màscares estaven estretament vinculades als animals -als quals se’ls personificava- i al món circumdant, ja que hom considerava que les forces de la Naturalesa dominaven a l’home; amb elles, aquest semblava si no vèncer superar les pors amenaçadors a mercè dels seus poders sobrenaturals; fins al moment en què la màscara més enllà de la por també va passar a significar l’alegria de viure.
Posteriorment, i passada l’Edat Mitjana, quan les màscares havien suposat un fort enfrontament entre les tradicions cristiana i pagana, endemés d’haver actuat com a arma defensiva contra la pesta; amb el triomf de l’univers i de la vida, va ser a propòsit de la celebració del Carnaval de Venècia que any rere any les màscares (d’escorça d’arbre, de cuir, de roba, d’ivori o de fusta) van guanyar protagonisme gràcies a la valor creatiu i colorista que els van concedir els «maschereri»; i sobretot durant el Renaixement van aconseguir el seu major auge amb la “Commedia dell’arte” italiana.
En plena era contemporània, i sobretot en el món occidental, les màscares s’han seguit utilitzant especialment en festeigs i celebracions capaços d’evocar la Dolce vita; mentre que diferents pobles de tradició ancestral les utilitzen per a actes rituals, socials o religiosos en representació de figures espirituals o llegendàries; elevant una unió entre els vius i els morts.
Fora del context en què la màscara és una peça figurativa i d’ornament, la mascareta pròpiament dita, de la qual als nostres dies necessitem servir-nos, és aquest tros de tela, paper o polipropilè (termoplàstic) amb filtre, que es col·loca per sobre el nas i la boca i se subjecta amb una goma o cinta per darrere les orelles per a evitar o facilitar la inhalació de les substàncies tòxiques provocades pel coronavirus. A efectes pràctics, doncs, avui s’ha convertit en l’ús obligat per al conscient col·lectiu d’una població que intenta escapolir-se dels seus temors sobre serioses amenaces de salut. I, com si d’un ritus d’iniciació per a l’expulsió de mals es tractés i de protecció contra la propagació de la pandèmia; a l’ús de la mascareta i a la seva proliferació se li han atribuït determinats valors estètics. La força d’una creativitat que està marcant tendències, com si d’un complement corporal es tractés, incorporant-lo al dia a dia i qualsevol esdeveniment popular.
