L’any de complir-se el primer quart del segle XX va ser molt important per a Igualada. Per una banda, el 3 d’abril de 1925 es va publicar una Real Orden per la que s’agregava una part del terme d’Òdena al d’Igualada, que comptava llavors 835 hectàrees de superfície, d’elles més d’una quarta part urbanitzades. L’ampliació -una apropiació en tota regla- es va deure a la gestió de l’igualadí Pere Vives Vich, un militar -general- de l’època, que sera Subsecretario del Ministerio de Fomento. Això sí, es va indemnitzar a Òdena amb la quantitat de… 60.000 pessetes!
D’altra banda, l’1 de juny de 1925 el rei d’Espanya Alfons XIII, acompanyat del capità general Emilio Barrera, i altres personalitats, va visitar Igualada. A la porta de l’esglèsia de Santa Maria va ser rebut pel bisbe Dr. Muñoz, l’arxiprest Mn. Amadeu Amenós. Després va visitar l’Ateneu Igualadí i l’Ajuntament, des del balcó del qual va saludar al poble. Aquell mateix dia va tenir lloc un homenatge a Pere Vives Vich, nomenat Fill Predilecte, inaugurant-se una placa que donava el seu nom a un tram del llavors carrer San Pedro Mártir, avui Rambla General Vives.
Un cop d’ull a l’excel.lent treball de 37 pàgines “L’eixamplament del terme d’Igualada l’any 1925”, de Josep Busqué i Corbella -disponible sencer a Internet si el cerqueu- ens permet fer una idea de com es va fer aquesta “apropiació” i què va suposar per a Igualada i la Conca d’Òdena.
Diu Busquè que “l’eixamplament del terme municipal era una obsessió per als igualadins
des de feia quasi un segle. La Gran Geografia Comarcal de Catalunya, Volum 5 assenyala que des de 1859 s’iniciaren gestions per eixamplar el terme, dada que també esmenta Antoni Carner en la Biografia del General Vives.
Igualada mantenia en la pràctica l’esquifit espai del que es va desprendre el Senyor d’Òdena gairebé mil anys enrera, com a prova de gran magnanimitat envers l’esglèsia de Santa Maria que hi tenia el Monestir de Sant Cugat, en diferents donacions o reconeixements de drets, tal com explica amb molt detall i rigor històric Mossèn Joan Segura en la seva “Història d’Igualada”.
En aquella època del segle xx. Igualada tenia edificat quasi tot el seu terme. Necessitava una vàlvula d’expansió per a no asfixiar-se en un futur immediat”.
El dia de Sant Jordi de 1925, l’Ajuntament va donar compte de la Real Orden, que establia la instal.lació de 30 fites -algunes d’elles avui encara existents- per a delimitar el nou territori d’Igualada, el mateix que avui perdura.
Els nous límits eren:
“Haurà de donar principi poc abans d’arribar al pont de Can Riba o sigui a la vinya o propietat del senyor Joan Turull i Bisbal, seguint per sota la riera d’Òdena; continuant el curs de l’esmentada riera aigües amunt fins a trobar l’antic camí-carreter d’Òdena, i seguint aquest camí en direcció Ponent fins a arribar a un altre camí de carro i, des d’aquest lloc seguirà en línea recta fins al punt anomenat la primera guixera de Can Roca. Segueix la serra d’aquesta guixera travessant el camí antic de Calaf, confrontant per la part superior amb la propietat del senyor Josep Moncunill; seguint la mateixa guixera, travessant el camí anomenat de can Masarnau, confrontant aquest camí amb la propietat del senyor Pere Llansana (a) Guixoté, i continuant la mateixa serra fins a trobar un camí que es dirigeix al pont anomenat Pont Gran. Passa a l’altra part del torrent anomenat de Masarnau i segueix el mateix camí del pont entre les propietats del senyor Josep Castelltort i Sàbat i el senyor Josep Estruch, fins al camí que condueix a l’Espelt. Continua creuant la propietat del senyor Francesc Reixachs i Mabres, fins a trobar, en línia recta, el pont anomenat Pont Xic. Segueix torrent avall fins a l’altre torrent que es troba a poca distància, anomenat de l’Espelt o de Casa Blasi. Tomba la línia seguint torrent amunt fins a trobar la línia que separa els termes d’Òdena i Jorba. Se segueix aquest amb rumb a migdia passant entre la propietat de la Casa Blasi, fins a trobar la de la Roixela, i en aquest punt se segueix travessant la carretera de Santa Coloma de Queralt i segueix en línia recta fins al riu Anoia”.
