Joan Vich Adzet
Les eleccions generals del 28 d’abril, i en les municipals del 26 de maig, van decantar la balança a favor d’ERC, que va ser qui les guanyà amb claredat. Les eleccions europees, foren l’excepció, amb una victòria rotunda de JuntsxCat, sota l’aurèola de Carles Puigdemont.
Aquests contundents resultats, però, no han aconseguit -en la constitució dels governs locals-, aturar la pugna per l’hegemonia entre ambdós partits independentistes. Hi ha hagut acords en força ajuntaments (Sant Cugat, Figueres, Tàrrega…) i a comarques com l’Anoia, que xoquen frontalment, amb la pretesa unitat política, pregonada tant per ERC com per JuntsxCat. La competència política entre ERC i JuntsxCat es manté doncs més viva que mai, a municipis i comarques. Car és necessari fer esment però, que la raó de fons d’aquest desacord en ocasions ha estat més motivat, per la supervivència política d’alguns líders locals i/o comarcals, que per consideracions de major alçada èpica.
El pacte i el diàleg ha de ser possible, és necessari i legítim en el moment que es configuren majories per formar governs locals. Altra cosa és la legitimitat política dels pactes signats entre PSC, ERC i JuntsxCat atenent a les llunyanes i confrontades posicions polítiques, defensades pels signants. Sembla evident que la majoria no aguantaria la “prova del cotó” de la coherència política. Crec que el que hem viscut en les darrers dies ha fet emergir la pitjor imatge de la política local.
El Pacte de la Diputació de Barcelona
Mereix menció a part per la seva transcendència el pacte entre PSC i JuntsxCat en aquest organisme Provincial. La Diputació de Barcelona és la tercera institució més important del País. Amb un pressupost de prop de mil milions, és una entitat solvent i sanejada, que compta amb un important patrimoni de centres de serveis i de parcs naturals. La Diputació manté una notable projecció i influència local i territorial a la demarcació de Barcelona. Una institució que, sorprenentment, ha estat capaç, fins ara, de mantenir-se al marge del debat polític. A la Diputació era possible, amb els resultats en mà, un pacte independentista i no s’ha produït. JuntsxCat no l’ha volgut compartir amb la competència.
L’aliança amb el PSC, “els del 155, recordem-ho”, permet tenir a JuntsxCat un soci amb qui no comparteix espai polític, un aliat, amb una gestió de l’ens acreditada, també, des d’aquesta privilegiada plataforma, crear una infraestructura prou potent, per estendre l’acció política a la Província de Barcelona, “la més poblada”, normalitzar relacions, amb l’àrea metropolitana, “ara majoritàriament del PSC”, on històricament als hereus de Convergència els ha sigut difícil penetrar. En definitiva un “plat massa llaminer” com per compartir-lo.
A l’altre bàndol, Jaume Collboni, a l’Ajuntament de Barcelona, va fer cavall de batalla, evitar de totes, totes, un pacte amb l’independentisme. No seré jo qui reclami coherència, a partits que no he votat, però es dona la circumstància que la política aquest país, ha estat sotmesa en els darrers dos anys, “al sotrac del procés”, “a declaracions històriques i lliçons de patriotisme”, “a una toxicitat insuportable a les xarxes socials” i “a una perversa dinàmica de divisió de la ciutadania, entre bons i mals catalans”, depenent del bàndol on estaves. Em pregunto ara, què diran els sacerdots guardians de la immutable puresa, de les fidelitats perpètues, dels sagrats principis.
Només una dada per acabar, prop del 40% del ciutadans, segons l’enquesta del CIS, consideren els polítics un dels problemes del País.
