A partir de la sentència del Tribunal Constitucional espanyol contra l’Estatut de Catalunya del juliol del 2010, que no m’he perdut una sola manifestació de caràcter reivindicatiu de la República catalana i/o de protesta contra la repressió de l’Estat Espanyol ja sigui en forma de “decreto” o de sentència. Sempre que puc hi soc.
Dissabte passat, 1 d’octubre, també vaig ser a l’Arc del Triomf (un espai que per raons personals, que no fan al cas, sento molt meu) seguint la crida del Consell de la República i amb ganes d’escoltar persones que habitualment no tinc ocasió d’escoltar.
La primera persona en parlar va ser l’expresidenta del Parlament de Catalunya i expresidenta de l’Assemblea, Carme Forcadell. Malgrat el valor que va demostrar en acudir a la manifestació i prendre la paraula, una bona part del public la va xiular. Tant que va ser difícil seguir les seves paraules.
Jo no vaig xiular-la, tot i que penso que els assistents teníem tot el dret a fer-ho. Però tenir un dret no t’obliga a exercir-lo i menys encara contra una persona que s’ha jugat tant per Catalunya, com s’ha jugat -i perdut- Carme Forcadell. Tampoc se’m fa estrany que la xiulessin. Quan portes un discurs escrit pel secretari general del partit que -a judici de la majoria que érem a l’Arc del Triomf és el responsable de la manca d’unitat- és normal que et xiulin.
Soc de l’opinió que la gent no xiulava a l’expresidenta de l’Assemblea i del Parlament de Catalunya, la gent -i així em consta- xiulava una situació de divisió de l’independentisme on Carme Forcadell -legítimament per altra banda- forma part d’un dels partits enfrontats que, a més, és qui té més poder en aquest moment. Una divisió que tira per terra la victòria electoral de l’independentisme que, en les darreres eleccions va treure el 52% dels vots i 74 diputats, malgrat les divisions internes prèvies.
Els darrers anys, els partits han dilapidat el patrimoni electoral dels catalans i en lloc d’avançar cap a l’autodeterminació, estem retrocedint a situacions que queden per dessota de “la autonomia regional” a la qual ens volen reduir els estaments de l’Estat. Per això estem emprenyats. I per això es xiulen a activistes i polítics honestos.
Carme Forcadell és dels nostres. I quan són els nostres els que ens estan decebent, ens sap molt més greu que quan qui fot l’enze són els altres. Tot i això no la vaig xiular i em fa molta tristesa veure com la xiulen en un acte on que el que tots voldríem és la unitat d’acció.
Tant de bo que els xiulets, les votacions internes, les desavinences i els enfrontaments, serveixin per reflexionar i que, uns i altres, entenguin que si anem tots dividits, ens destruiran per separat… i a tots.
