Aquests dies amb la mort d’un menor d’edat a mans del seu propi pare ha tornat a fer que es parlés de la problemàtica que hi ha en les ruptures matrimonials o sentimentals i com pot arribar a descontrolar-se. S’ha parlat de la violència Vicaria. Què és la violència Vicaria? És un tipus de violència contra la dona on l’agressor fa servir els fills/ filles com a instrument per fer mal a la mare.
És una forma de violència per substitució. L’objectiu a qui es pretén fer mal és la dona, però al no poder fer-ho directament, es fa patir als fills/ filles perquè la mare pateixi en veure aquesta violència tant física com psicològica contra ells.
Aquesta actitud ha fet que es relacioni amb una altra actitud en molts progenitors tant homes com dones en els procediments de divorci o separació. I en aquest cas que explicaré és més habitualment que l’exerceixin les dones. Té la seva justificació, perquè són qui tenen més atribucions de guardes i custòdies. Per tant, ho tractaré com una actitud on ambdós progenitors, he experimentat, que han actuat d’aquesta manera.
La mort dels fills/filles és l’expressió més greu de violència dintre d’un procediment de ruptura d’un matrimoni o parella. Entremig hi ha tot un seguit d’actuacions que són més tolerades per la societat i fins i tot pel sistema judicial. Estic parlant de no deixar veure ni comunicar-se amb els fills.
És una actitud que sorgeix habitualment quan la relació s’acaba, així ho he vist al despatx. En perdre el control sobre la relació i sobre els sentiments de l’altra part, per continuar en la relació sentimental, intenten sotmetre-la a través d’inferir mal als fills/ filles comuns.
No deixar veure els fills/ filles és molt habitual. Des del meu punt de vista és una actitud irresponsable, ja que entenc que els progenitors han de vetllar pel benestar dels seus fills/ filles. I per mantenir aquesta actitud cuidadora, no entenc com a tal, que obliguin el menor a deixar de veure a una de les seves figures principals a la seva vida. Una de les dues persones a qui més estimen. Els ajuden d’alguna manera? Els han d’implicar en els problemes de relació? Els han d’obligar a posicionar-se a favor d’un o d’un altre?
He trobat dues postures, una és que volen tenir un aliat, una persona que pensi igual que ells respecte a l’altre progenitor, arribant al punt que els fills/filles repeteixen arguments que són introduïts pels adults: no m’estima, m’ha abandonat, ha marxat amb una altra persona i ara no em vol, no és un bon pare o mare. I l’altra postura és la relacionada amb la violència vicaria, fer mal a través dels fills/filles.
Des del meu punt de vista, quan es denunciés la impossibilitat de veure els fills, s’hauria de tractar amb urgència, per protegir el seu dret a estar en contacte amb els dos progenitors i protegir-lo de veure’s partícip d’un conflicte entre els adults.
El grau de tolerància en aquests actes intermedis no tan greus com la mort, fa que els drets dels menors tinguin menys importància dia a dia.
