Veritats inventades

Un article de

Hi ha qui inventa enemics exteriors – reals o imaginaris – per reforçar el seu projecte col·lectiu. Menteixen i manipulen fent servir paraules grandioses. La Pàtria. La Justícia. La Llibertat. La Fraternitat. Sempre ha estat igual al llarg de la Història. Així han crescut l’antisemitisme, la islamofòbia i l’aversió als ianquis, als catalans o als espanyols d’avui. I són expressió de les pròpies mancances.

Ningú no sap on es va. Només que cal guanyar l’enemic. Les posicions s’allunyen voluntàriament. I els missatges – i el to amb què es formulen – són amenaces i no formes de negociació i diàleg. Per defensar els seus postulats, els polítics enganyen. La premsa i els líders d’opinió inventen. Diuen el que els convé. Utilitzen el descrèdit i les amenaces. Callen el que saben. I propaguen la informació interessada, que arriba a una ciutadania cada vegada més fragmentada i desorientada. Cadascú explica la seva pròpia veritat i amaga el seu interès. Cada vegada és més tènue frontera que existeix entre el fet, el rumor i la calúmnia. I les xarxes, amb la velocitat amb què tot es propaga, fan impossible confirmar-ne la veracitat. Tot és fum i es fa difícil saber què hi ha de cert. Les forces i els missatges que alimenten les veritats dels diferents bàndols expliquen fets difícilment contrastables. És una estratègia rudimentària per assegurar el seu poder, però efectiva per als seus interessos. La política s’alimenta dels enemics en els diferents estaments de l’Administració. Poder compartit, però enfrontat.

S’afebleixen les institucions, amb la defensa d’un Estat de dret, feta d’interpretacions i nomenats discrecionals. Així la inacció de Mariano Rajoy és només aparent. Diu el que li sembla, però fa el que vol. Les actuacions del ministre Fernàndez Díaz són cíniques, però eficients. Les imputacions de Rita Barberá i la petició de penes per a Chaves i Griñán, són paranys potencials per Populars i Socialistes, recordant qui va nomenar a Cándido Conde Pumpido i Antonio Salinas. El tracte donat als jutges Vidal i De Alfonso, és l’aplicació de la mateixa llei, però amb interpretació diferent. El nomenament frustrat de Soria i les explicacions de De Guindos al Parlament, només supèrbia i impunitat. La designació parisenca de Wert i la seva parella, el pagament de serveis prestats. El forat del deute generat pel rescat bancari i les autonomies, la font de totes les corrupcions. No importen els ciutadans. Només mantenir el poder. Tot es defensa des l’aforament i es castiguen els febles dels altres bàndols. Així s’inventen noves realitats. Però aviat s’haurà de triar entre ingovernabilitat o impunitat. Entre seguir lluitant per les Espanyes o per intentar marxar-ne. Entre la veritat i la mentida. I cadascú es quedarà amb la que cregui.