En Jordi Rica (Igualada, 2000) explica històries i emocions a través de la música, creant un ecosistema propi per cada peça audiovisual. És productor musical i compositor i ha treballat a Hollywood, a la pel·lícula Ambulance, amb artistes reconeguts com en Raly, o fent anuncis per al Futbol Club Barcelona; el darrer “És el moment. Champions League 2025/2026”.
Vas posar la música en un dels darrers anuncis publicitaris del FC Barcelona. Com va ser el procés, des que es posen en contacte amb tu fins que surt l’anunci?
Ja havia col·laborat amb el Barça per la campanya de les samarretes de 2024-25; em va contactar el director de l’anunci, el Jordi Lops, ja que volien una cosa molt cinemàtica. En aquest últim anunci, vaig treballar des de la mateixa agència, White Horse, i em van explicar el tipus de música i de so que volien. A la productora hi treballa gent com el Marcel Esplugues amb qui ja havíem treballat abans i sabíem que funcionàvem. El context de l’anunci era que el Barça venia d’una derrota supertràgica a la final de la Champions contra l’Inter, i des del club volien que l’anunci representés que la derrota havia de ser una motivació, tant pels jugadors com per l’afició. A nivell musical, al principi vaig intentar canalitzar aquesta ràbia, amb diversos elements, com el crit del Raphinha per exemple, i després la música agafa una dinàmica més d’èpica i de motivació.
Ets culer?
Sí.
En l’àmbit professional treballar pel Barça entenc que és increïble, però en l’àmbit personal també, no?
Sí, és a dir, jo soc culer, però no soc molt futbolero. Sí que sempre he seguit el Barça, però quasi que em feia més il·lusió pels meus amics i família que són molt del Barça que per mi. Evidentment, sí que és una fita molt important, també pel que significa el club.
Què ha significat per a tu un projecte d’aquesta magnitud? T’han sortit noves feines arran d’això?
Realment no des d’aquest anunci en concret, però des del primer que vaig fer per al Barça m’ha sortit molta feina; vaig notar un no parar de fer anuncis.
No és la primera feina destacada que has fet, a banda de col·laborar amb diversos artistes i marques reconegudes, vas treballar també en la banda sonora d’Ambulance, un film de Michael Bay. Era la teva primera feina internacional?
Sí, i també va ser la primera feina en què vaig cobrar fent música, va ser entrar per la porta gran. Jo venia del batxillerat, i d’una temporada a Girona estudiant producció, que al final no vaig acabar. Quan va començar la pandèmia vaig buscar maneres d’entrar a la indústria, ja que jo tenia molt clar que era el que m’agradava i al que em volia dedicar. Buscant, vaig entrar en una productora de Hollywood, on em van donar la meva primera oportunitat, i un dels projectes que vaig fer va ser la campanya del tràiler d’Ambulance. Va ser un procés llarguíssim, quasi d’un any. Quan li van enviar al director, va dir que li havia agradat molt la música que havia fet per al tràiler, i va demanar que en fes més. Jo no sabia que havien fet servir la meva música per dins de la pel·lícula també, ho vaig saber quan la vaig anar a veure al cinema, i vaig al·lucinar, em va fer molta il·lusió.
Amb qui vas anar a veure-la?
Amb la meva família. Es van quedar igual d’impressionats que jo, i també els va fer molta il·lusió.
Què va suposar treballar en una pel·lícula de gran escala? Entenc que el format o les hores dedicades són molt diferents de projectes aïllats, no?
Sempre hi ha artistes que són superexigents, però és cert que a Hollywood van bojos, en el sentit que tenen moltíssima feina, i et demanen coses “per ahir”; els hi produeixes i envies super ràpid, i després potser estan unes setmanes sense dir res, funcionen així. Al final, jo no ho sabia, però als Estats Units cada detall passa per moltíssimes audiències i per molts ulls: un dels filtres és posar el tràiler d’una pel·lícula a una audiència aleatòria del carrer, i preguntar què els ha semblat. Amb el calendari internacional treballo més de nit, quan faig coses de publicitat per aquí, és un sector que respecten força els horaris i caps de setmana, però quan faig coses de cinema el calendari és el que és. Tot i això, és una indústria superxula.
Les principals diferències que hi ha en un anunci o en una pel·lícula, a banda dels horaris, és que els anuncis tenen més exageració musical, i en molts, faig de dissenyador sonor, que és posar-hi efectes com passes o diferents sorolls. El món de les pel·lícules m’agrada molt, i sempre m’hi he volgut dedicar, però ara per ara m’agrada tenir l’equilibri entre projectes de cinema i publicitaris.
Quina és la feina d’un productor musical?
Crec que hi ha molta confusió; abans el productor musical es dedicava a ajuntar músics i els demanava què necessitaven, ordenava les idees i contractava la gent que les portés a terme. Ara, des que tenim ordinadors s’ha democratitzat molt el sector. La meva feina generalment és crear la música des del piano o la guitarra, i després a l’ordinador és on es fa la major part del treball, ja que es fa tota la composició i es retoca el que faci falta.
Ets igualadí. Hi tens vincles professionals?
Sí, amb el Raly. Ens vam conèixer al Pere Vives, és una relació que ve de fa temps, i que ha arribat molt lluny; ara ell és a Madrid i ho està petant, i tot va començar a Igualada, fent música a casa seva o a casa meva.
Com veus el panorama de la comarca en aquest sentit? Creus que l’Anoia facilita eines per a qui vulgui dedicar-se a la producció musical?
No t’ho sabria dir massa perquè no he format part de l’entorn formatiu, vaig anar un any al conservatori, però el que he fet, ho he fet de manera força autodidacta. El que sí que veig és que hi ha molt talent a Igualada, no només musical, que també, sinó de molts tipus i disciplines.
En què estàs treballant ara mateix? Alguna cosa que ens puguis explicar?
M’he centrat molt en el Raly, amb el seu nou àlbum A0 que hauria de sortir aviat. A banda d’això, jo mateix tinc un projecte que es diu Riuka, on també canto i hi dedico temps quan no estic fent altres feines. Amb Riuka estic fent un àlbum que hauria de sortir d’aquí poc. Per altra banda, estic treballant en tràilers de pel·lícules que no puc dir quines són, però que també no tardaran massa a veure’s al cinema, i em fa molta il·lusió.
