La imatge del pacte a l’Ajuntament d’Igualada pel pressupost i les ordenances fiscals de CiU amb el PP i el PSC ha descol·locat més d’un; sobretot els altres partits exclosos; el resultat ha estat una imatge estranya… Jo m’ho miro, entre d’altres punts de vista, des dels valors de l’ètica i l’estètica. La imatge on apareixen els tres partits signants té alguna cosa d’antiestètica i, per a alguns, fins i tot d’ètica per allò de com es pot arribar a pactar amb qui es comporta com un enemic (més que adversari) en tants altres àmbits diferents del local. Segur que aquí hi ha la resposta, la de Convergència d’Igualada: a escala local “el joc” polític és el que és, ben diferent del que es pugui viure a Catalunya i a Espanya. Entesos. Però és que fa tan mal d’ulls, això d’agradar al PP. Dic “agradar” per seguir la terminologia facebookiana. Ho confesso, a mi m’ha xocat la imatge: costa de veure els del PP al costat de l’alcalde Castells… I del PSC? Per què no en dic res, us preguntareu. Perquè, localment, em semblen…, i ja accepto que entro en contradiccions amb mi mateix: el PSC d’Igualada no em sembla tan lleig com el PP.
Aquests dies tenim més punts a considerar des de l’ètica i l’estètica: com ara la mirada sobre les estàtues franquistes, la del cavall i la de “Victòria”. Jo ni per ètica ni per estètica no admeto aquesta exposició al Born, una autèntica provocació per al que representa aquest espai nascut per a dignificar el significat la Guerra de Successió i la pèrdua de les constitucions catalanes. Abundem-hi més: l’actuació del Poder judicial de bracet de l’aparell de l’Estat espanyol contra Catalunya també em sembla del tot impresentable des de qualsevol punt de vista. Ells sempre i només parlen de la legalitat constitucional que comporta negar qualsevol iniciativa sorgida del Parlament de Catalunya, fins a rebatre i tombar l’Estatut el 2010, després de “superar” tot el procés democràtic i constitucional (!); o com aquests dies hem vist que el nostre amic Tribunal Constitucional anul·lava la llei catalana de prohibició de corrides de toros al Principat, argumentant que la prohibició “envaeix competències estatals” i “ restringeix drets i llibertats dels ciutadans”. Allò que tothom -sí, ja ho sé, no tothom- va rebre com una gran notícia i un triomf ètic davant el que representa aital agressió contra els animals, els nostres amics del TC diuen que envaeix competències de l’estat… I es queden tan amples. De fet som davant el gran argument constitucional: això és nostre i vosaltres no n’heu de fer res. Ni estatuts ni toros; nosaltres som la llei i us direm de què va la cosa, ben aconduïts pels recursos d’inconstitucionalitat vomitats pel PP. Pels recursos i per les denúncies de la fiscalia com ha estat el cas de les querelles contra la Presidenta del Parlament o contra el regidor de la CUP i els regidors de Badalona. Lleig. No s’aguanten democràticament aquestes sentències -és a dir èticament- i són un oprobi contra l’estètica. Recordeu la imatge dels membres del TC assistint a una plaça de toros? Un sarcasme.
He de tornar al PSC, que ha hagut de viure la pressió dels espanyols en general i dels andalusos, en particular, que els han arribat a trepitjar i de quina manera! I no ho dic només pel resultat de la votació del Comitè (té un tuf soviètic, aquesta paraula) Federal del PSOE. Em refereixo a tota la seqüència: dues eleccions, amb la identificació del culpable -el PP, Rajoy…- i amb la defensa de noves eleccions. Finalment l’ètica del PSC no ha pogut doblegar l’”ètica” del PSOE i ha prevalgut una abstenció que permetrà un front comú amb el PP a favor de la unidad de España enfront de la deriva de Catalunya. El resultat lleig, lleig, encara més que allò del “Por Dios, Pedro!” a la Festa de la Rosa de fa poques setmanes. Acabem en positiu, que diuen. El 19 d’octubre, amb l’impuls abnegable de la Comissió de la Dignitat presidit per Pep Cruanyes i la proposta parlamentària de Junts pel Sí, la CUP i Catalunya Sí Que es Pot, el Parlament va anul·lar els 20.000 consells de guerra sumaríssims franquistes. Un acte de justícia i d’una càrrega política enorme. És difícil veure-hi l’estètica enlloc quan parlem dels estralls de la dictadura, però ha estat finalment un acte d’integritat ètica necessari.
Francesc Ricart
