Hi ha directius que són els millors, perquè són ells que així ho diuen de si mateixos. Col·loquen els seus fidels en càrrecs de responsabilitat i els compensen generosament. Pensen viure molt bé i posen a qui no li pot fer ombra en llocs importants i els retribueixen, no per la seva vàlua, sinó per la seva lleialtat, que exigeixen molt més enllà de l’àmbit estrictament professional. Són patriarques cuidant aspectes emocionals dels seus subordinats. Sempre es recorden dels aniversaris i estan a punt per sufragar algun imprevist que angoixa a qui els pateix. No ho fan per generositat, sinó pel fred càlcul de lligar-los a la seva sínia i que mai tinguin la temptació d’anar pel seu compte.
«Potser canvien els detalls,
però sempre es manté l’essència»
Un dels exemples més evidents d’aquesta manera de fer és la màfia, que afegeix la violència a aquests instruments, tant sigui pels de la pròpia organització o pels externs. El fi justifica els medis i no tenen altra barrera que la d’evitar ser descoberts. Solen ser fatxendes, agressius i despietats. Alguns reben el nom de padrí per la seva aparença venerable. Altres els diuen presidents, amos, directors o encarregats. Els estaments de poder són molt variats. Utilitzen el terror per atemorir els seus perquè recordin el que s’espera d’ells.
Aquests personatges no apareixen del no-res. Arriben quan ja porten un llarg historial que ha començat en petites actuacions en el passat i, a poc a poc, han anat prenent volada. Diuen que són valents, però en realitat són només uns “echaos palante”. Creuen no tenir aturador, conscients que la majoria dels que es troben pel camí s’arrosaran i no presentaran batalla. I sempre tenen algú a la vora que els xiuxiueja a l’orella que són fantàstics i que ells sempre seran al seu costat, per créixer entorn del poder i esperant ascendir dins de l’organització. Però sempre preparats a deixar el vaixell si canvia el vent.
Nicola Gratteri, fiscal antimàfia a Catanzaro, ha de viure en un búnquer per evitar que el matin. Lluita contra la Ndrangheta des fa molts anys. Ell diu que avui és gairebé impossible derrotar a la majoria d’aquestes organitzacions, però que s’ha de continuar lluitant. Es pot agafar qui hi ha al capdamunt, sovint un personatge ja vell i feble, però que encarna i personalitza aquest sistema de silencis i fidelitats. Però quan aquest desapareix, en surt un altre, sovint pitjor. Són tots de la mateixa escola, nodrida d’anècdotes poc edificants. Han construït la seva carrera professional amb aquests mèrits.
Potser canvien els detalls, però sempre es manté l’essència. Sigui amb la cara inexpressiva de Putin, amb la irada i desafiant mirada de Trump o amb la fatxenderia d’en Rubiales i les fidelitats que exigia d’una assemblea on els interessats l’aplaudien dempeus a ell, que s’havia apropiat del mèrit de les que realment havien guanyat el mundial femení. Organitzacions que tenen un equilibri fràgil que s’aguanta amb el líder, però també preparades per refer nous projectes, també construïts de mentides i mitges veritats. Un estil de direcció que perviu al llarg dels temps, tot i ser evident que aglutinar el talent i conduir un projecte compartit és molt més eficient.
