No hi ha dubte que l’any 2017 els catalans vàrem espantar l’Estat. Tot i que el procés havia començat set anys abans, fou aquell electritzant 2017 quan Catalunya es va posar dempeus i semblava imparable. Estic segur que si ens haguéssim mantingut ferms, hauríem assolit l’objectiu de la independència. Les lleis del Parlament de Catalunya, el resultat del referèndum de l’1 d’Octubre, però sobretot la mobilització massiva i permanent del poble, ens donava la força per arribar-hi.
A partir del 28 d’octubre del 17, l’estat ha incrementat les mesures anti-antidemocràtiques que des de l’inici del procés -i de forma absolutament anticonstitucional- ens va aplicar als catalans. Als independentistes i als unionistes.
Des d’aleshores Espanya, de forma barroera, ha anat triturant tot el que dona sentit a l’esperit de Catalunya: la llengua, la justícia, l’emprenedoria, la cultura i, sobretot la convivència entre catalans. A risc de deixar-me coses al tinter -seria molt prolífic enumerar-les totes- en citaré algunes.
La justícia a Espanya ja no existeix per als catalans independentistes. A partir d’informes més falsos que una moneda de fusta, els jutges empresonen als que destaquen una mica. El mateix jutge de l’antic TOP franquista que ha arxivat 270 casos de corrupció contra el PP i adlàters, va boig per trobar arguments per acusar de terrorisme al president Puigdemont i a la secretària general d’ERC, Marta Rovira.
Els catalans tenim dificultats per utilitzar el nostre idioma a l’escola, a l’hospital, al bar, als mitjans de comunicació i és gairebé impossible utilitzar-lo davant la justícia. I si reivindiquem el català en públic, ens acusen de racistes, provincians, excloents i fins i tot supremacistes. Entre els talibans del llenguatge inclusiu i els talibans del “en castellano que estamos en España coño!”, parlar català a Catalunya és militància.
Podeu dir que el que dic és opinió, que ho és, però és també una realitat constatable: mireu el nivell d’ús de la llengua catalana que es dona a Catalunya entre els joves. En pocs anys hem perdut milers de parlants. Si l’any 2017 passàvem poc dels set milions d’habitants, ara ja hem superat els vuit milions sobretot per l’arribada d’immigrants que parlen altres llengües i, és veritat que amb les dificultats que tenen per viure, aprendre català no és la seva prioritat. Ho hauria de ser per poder integrar-se més fàcilment, però no ho és.
I mentre l’estat utilitza tots els ingents mitjans de què disposa per triturar els nostres signes d’identitat, i atemorir als ciutadans, els nostres polítics continuen errant el tret i es disparen entre ells. No s’adonen que mentre es barallen, els aparells d’estat van triturant tot el que és significatiu en política, en cultura, en empresa… Que la filla del torturador Rufino Arrimadas guanyés una vegada les eleccions al Parlament de Catalunya ens hauria de fer veure la força que té l’aparell de premsa espanyol en l’opinió pública dels que viuen -i voten- a Catalunya.
Mentre els nostres es barallen entre ells, els espanyols van fent calaix.
