La veu del lector
Avís legal: La Veu de l'Anoia publicarà opinions, rèpliques, queixes, suggeriments, fotografies de denúncia, etc., respectuoses amb les persones, entitats i institucions i que siguin d’interès general per a les lectores i lectors. Totes les cartes adreçades a LA VEU han de portar les dades personals dels seus autors: nom, cognoms, adreça, DNI i número de telèfon de contacte. No es publicaran cartes signades amb pseudònims ni amb inicials. Així, mateix, és important que la llargària de les cartes no sigui excessiva, d’altra manera LA VEU es reserva el dret a no publicar-les. En cap cas no es mantindrà correspondència sobre les cartes adreçades no publicades ni tampoc seran retornades als seus redactors. La veu expressa únicament la seva opinió en els editorials. Els articles firmats exposen el parer dels seus autors.
Envia una carta al director
Publicat a l'edició del periòdic del 13 de febrer de 2025

Trencadissa a Igualada

La gespa del Passeig i Rosa Perelló.- Visc a Igualada, al passeig Verdaguer. Formo part de la zona verda que va d’una punta a l’altra de la ciutat i, junt amb els meus companys, estem contents de donar vida al lloc.
Al meu costat hi ha arbres i arbustos: plataners, palmeres, grèvols, llorers, margallons, rosers, magnòlies, bambú, boix, codonyers del Japó, marfull, ginesta, i un munt d’espècies més… que durant molt de temps ens hem fet companyia i junts som molt feliços de ser on som i de formar part d’aquest patrimoni.
Fa 40 anys vam arribar al màxim esplendor. Vam esdevenir el jardí botànic del Passeig.
El projecte va ser possible gràcies a la gestió d’en Josep Ramon i Gumà quan fou regidor de Parcs i Jardins a Igualada (1987-1991). Va demostrar ser una persona que estimava la natura i la ciutat. A banda de donar-nos tot allò que ens feia falta per tenir salut i bona presència, com a jardí botànic va posar rètols al costat de totes les plantes i flors que hi havia a tot el passeig, de manera que tothom ens podia conèixer i saber el nostre nom. Fins i tot, grups escolars amb infants de totes les edats ens visitaven per aprendre’n. Ara fa temps que el nostre benestar s’ha acabat i enyorem de veritat la feina que va fer.
L’any 1990, amb motiu de la renovació de la XXI Flama de la Llengua Catalana, es va publicar un butlletí amb la informació més destacada de la zona. L’equip de treball, encapçalat per Carolina Riba Gabarró i Jordi Mateu Lliró, es va encarregar de donar a conèixer a tothom les característiques de 83 espècies vegetals que vivien al jardí botànic, guarnit amb diversitat de rosers i flors de temporada. Tal com va deixar escrit la Carolina Riba al butlletí, un jardí públic ha de presentar sempre un aspecte agradable a la vista, i així va ser. Un orgull fer-los de base, us ho asseguro.
Ara, es veu que properament està previst reformar el passeig, i això està bé perquè fa molta falta, però m’han dit que eliminaran aquesta zona enjardinada, que canviaran de lloc el carril bici i que el posaran damunt meu! Com pot ser una cosa així? Si es fa això, jo desapareixeré, ho tinc ben clar, però no crec que els meus companys suportin un trasplantament a qualsevol altre lloc (si és que ho han pensat, que no ho volen explicar). Fa molts anys que viuen aquí i hi estan molt arrelats. Em fa por una massacre!
L’any 1953 jo ja hi era, envoltada de flors de tots colors, com es pot veure en alguna foto històrica. En aquell moment varen venir de Barcelona uns tècnics especialistes en aquesta feina per dissenyar la zona, seguint el model dels jardins urbans moderns. Pel costat hi passava el tren, on ara hi ha un carril d’aparcaments.
Tot i que el dia que es va homenatjar en Josep Ramon amb motiu del seu traspàs, l’alcalde actual va prometre que “seríem dignes hereus del llegat que ens ha deixat”, no ho està fent i se’ns deixa de banda.
No vivim una bona època, patim molt, i darrerament cada vegada que algú de nosaltres es panseix una mica, li tallen la soca arran de terra i no se’n parla mai més. Realment no ens cuiden gens i la situació és força dramàtica. De flors, fa temps que només hi ha algunes roses, que no duraran perquè als rosers tampoc no se’ls fa el que necessiten.
Sembla que van avançant per fer-nos desaparèixer.
Jo sóc verda i m’escampo arran de terra. Ara, com que fa temps que no ens reguen, a l’estiu pateixo molt, tot i que ara estic més contenta perquè darrerament ha plogut i m’he animat, però cada vegada hi ha més clapes de terra on no he pogut sobreviure.
És cert que al passeig s’hi ha de fer manteniment, cal reformar-lo, però cal fer-ho des del respecte i sense fer aquesta matadissa. Estem de dol.

Et recomanem×