Aquesta diada serà, sense cap mena de dubte, la més atípica. Lluny de les riuades de gent que amaraven els carrers i places del nostre país en els darrers anys haurem de viure l’11 de setembre d’una manera més austera i, sobretot, de manera profundament responsable. Portem molts anys repetint diades històriques amb centenars de milers de persones clamant per la república i enguany s’haurà de fer amb un format molt més discret arran d’una pandèmia que ha trastocat les nostres vides de dalt a baix.
Cada any, ho recordareu tots molt bé, l’endemà de la diada alguns mitjans repeteixen de manera tendenciosa i esgotant que l’independentisme “es desinfla”, confonent -i confrontant!- el seu desig amb la realitat. Enguany probablement algun mitjà tornarà a intentar fer aquesta lectura, de manera encara més mesquina. Però lluny dels seus desitjos, l’independentisme creixerà. Així ho indiquen totes les enquestes que es van publicant i així es demostrarà en les properes eleccions al Parlament de Catalunya, siguin quan siguin.
És cert que la repressió ens ha fet mal, tenim companys i companyes a la presó i a l’exili, i això és innegable. I és cert també que l’independentisme ha viatjat desorientat durant algun temps. Tot això, la repressió i la necessitat de trobar un nou full de ruta per avançar, ha evidenciat disputes internes en el si del moviment i baralles que ens han cansat a totes i tots. S’ha practicat massa el retret, s’ha mirat massa pel retrovisor i en lloc d’asseure’s per reflexionar, pensar, dialogar i preparar el següent embat, que sens dubte es produirà, s’ha transmès la imatge que l’independentisme està barallat. I no cal ara tornar a jugar al retret de qui ha fet què, qui ha estat més deslleial i qui es dedica a acusar de traïdor a l’altre. Si volem deixar enrere el retret i la disputa, fem-ho i fem-ho de debò. La gent no vol que els partits es barallin sinó que treballin en positiu per assolir l’objectiu que tenim com a país: una República amb més drets i llibertats.
Penso que ara hem de centrar tots els esforços en fer això i, sobretot, que tothom sigui honest. No podem viure, com a moviment, de proclames buides de contingut. No podem preparar el futur si parlem amb eslògans ben pensats però que són intangibles i, sobretot, poc útils per la consecució de la fita que tenim. Jo soc independentista des que tinc ús de raó i vull guanyar. I per tant vull que totes les passes que fem serveixin per guanyar. La gesticulació, el simbolisme buit, em sembla que ens és molt poc útil. Hem de tornar a vèncer i tornar a vèncer vol dir culminar el que els dies 1 i 3 d’octubre vam fer d’una manera històrica. Tornar a fer-ho té sentit si ens preparem, aprenent del que va passar, per guanyar de manera incontestable i de manera definitiva.
Tornar a fer-ho, tornar a vèncer, implica corregir febleses del passat i, sense cap mena de dubte, ser encara més gent. N’estic convençut que cap independentista vol que siguem menys, de fet és una obvietat que quants més siguem, millor. També estic convençut que tot l’independentisme preferiria fer un referèndum pactat, de manera acordada, perquè això significaria que totes les parts respectaran el resultat. Altrament, però, la paciència no pot ser infinita i ens hem de preparar per desbordar democràticament el règim monàrquic si s’enroca en l’immobilisme o fins i tot involuciona. I n’estic convençut que si algú ha d’agafar la bandera del diàleg hem de ser nosaltres, els independentistes. Regalar aquesta bandera a l’adversari seria molt poc intel·ligent per part nostra.
I això només ho farem si l’independentisme assumeix, de manera unànime, que s’ha d’abandonar la competitivitat entre si, que hem d’acceptar visions independentistes diferents i fins i tot discordants i acordar un full de ruta per als propers anys. Fem-ho i fem-ho bé.
