El PIB espanyol i el català han sofert una davallada descomunal. Per alguns encara és només un número. No veuen el tsunami que s’acosta i aplaudeixen el president del govern per haver aconseguit una important quantitat per redreçar els comptes. I aquest, amb el cap d’estat, s’ha reunit amb els presidents autonòmics a Sant Millán de la Cogolla per explicar com els repartiran. I, com que el president de la Generalitat ha estat l’únic a no anar-hi, han deixat clar que no hi haurà tractes de favor. Una novetat en un estat, on el favor ha estat l’eina política per excel·lència. Només cal veure la recomanació de l‘AIREF recomanant fer inversions a Rodalies i no a l’AVE (quan encara “queda per fer” més del que s’ha invertit).
Costa poc fer demagògia. Alguns ciutadans critiquen les multinacionals que prenen decisions en llocs allunyats i, com la Nissan, decideixen tancar les seves instal·lacions a casa nostra. El problema no és que la decisió de la planta de Barcelona es prengui al Japó, sinó que abans aquesta empresa es deia Motor Ibèrica i no va saber/poder seguir sola. Com tampoc es va poder mantenir la SEAT quan FIAT va marxar i va haver de ser Volkswagen qui agafés el relleu. I són moltes les empreses nacionals que han tancat. Com també s’ha d’estar alerta amb els nous paradigmes com l’agricultura de proximitat. A Jaén fa molts anys es demanava conservar el paisatge i les oliveres, la integració dels mills i les comercialitzadores per competir amb els italians i fer una empresa potent en un mercat on s’hi tenia molt pes. S’hi va abocar el sac, però avui està en fallida, els recursos en mans dels de sempre i el poble vivint de les peonades.
Si donen una volta per les comarques que millor funcionen podrem valorar si a l’Anoia tenim les infraestructures suficients per recuperar el pols econòmic. Veurem el potencial de la nostra agricultura, indústria, serveis, economia circular, de les plaques fotovoltaiques, dels molins generadors d’energia elèctrica, dels abocadors de residus perillosos, d’escombraries urbanes i depuradores. I podrem veure la seva evolució en el darrer segle. Si volem participar de l’economia de l’avenir hem de tenir activitats de futur. En el món ja hi ha massa zones que no estan en aquesta cursa, que es veuen abocats a mirar al cel, pensar en el que han de menjar i com entretenir-se durant el dia, fent treballs manuals i veient com els espolien els del primer món. Només ens cal travessar el Mediterrani i endinsar-nos a l’Àfrica.
Ara s’ha de vetllar per com s’apliquen més de cent-quaranta mil milions d’euros. Alguns demanen que els paguin les pèrdues patides durant aquest període de tancament. Altres que s’inverteixi en projectes. Està clar que les administracions no poden seguir malbaratant les ingents quantitats de diners com fins ara. Els ciutadans es desenganyaran si esperen que algú els “doni”. Tots haurem de contribuir en la construcció d’un futur millor i evitar que els vius de sempre en treguin profit personal. La política és una correlació de forces. Quedar-se aïllat i ser el dolent de la pel·lícula, ens pot convertir en el boc expiatori dels despropòsits de la política. I ara no hauríem de perdre més del que ja portem perdut. És saludable tocar de peus al terra.
