El sushi ha estat un dels descobriments del meu estiu. Convidat per un amic em vaig aventurar a tastar-lo. Convençut per la primera experiència al restaurant hi vaig portar uns altres amics dies després. Era un sopar que teníem pendent de feia dies. L’estiu dóna per molt, però es fa curt. Seran coses de la relativitat del temps. El sushi és un plat de la cuina japonesa elaborat a base d’arròs bullit envinagrat, acompanyat de peix o marisc, generalment crus, o de verdura. El peix cru i la verdura fan una mica de mandra, d’entrada. Sobretot quan de petit erets un llepafils com jo i havies sentit tota mena d’històries sobre les temudes tènies o solitàries. Però quan li dones una oportunitat al menjar japonès és tota una troballa.
Fa una nit preciosa d’agost, d’aquelles on la calor fa que la roba s’enganxi una mica al cos i la gent està més guapa. Entrem a dins. L’aura d’un local sempre té quelcom dels seus restauradors. Quan baixes les escales, deixes la zona més il·luminada per gaudir de les ombres que fan els llums amb les pedres. Creen un joc de llums original i cavernós, fan que sopis enmig d’un ambient íntim. No m’estranyaria que el dissenyador d’aquest cèntric local igualadí hagués llegit L’elogi de l’ombra de Junchiro Tanizaki. L’escriptor japonès contraposa la recerca de la llum en l’art occidental amb la voluntat oriental de captar la bellesa de l’ombra, produïda pel contrast entre llum i foscor sobre la matèria. Potser perquè la bellesa de la vida rau en el misteri, Tanizaki elogia l’ombra, el clarobscur i l’ambigüitat davant la tirania de la llum.
Les petites peces de Sushi desfilen davant nostre i es mengen amb els ulls. Entre copes i converses es va teixint i desteixint una complicitat que només entenem nosaltres i potser les estrelles. Un dels amics amb qui sopo és el Pantani del Tinder. Escala les muntanyes de Cupido com si li anés la vida. Com que és ciclista puc dir que la metàfora li fa justícia i no és un truc d’aprenent d’escriptor. S’hi tira de cap a tomba oberta i amb noblesa, deixant-ho tot en les baixades. He conegut poques persones que et puguin mostrar amb els seus actes una idea tan sincera i directa de l’amor, un amor felí, sense intermediaris ni excuses.
Parlen de la vida, callo, els observo i els escolto –cosa que no faig gaire- i em recordo d’unes línies que vaig apuntar fa temps a la llibreta. Si el sexe és biologia, física i química, l’amor és literatura i filosofia i el matrimoni, dret i economia. Però em queda a l’aire la pregunta de quin paper tenen els sentiments i els records viscuts en tot això. Potser és que les persones complicades com jo necessiten vides simples i les relacions sentimentals no estan fetes per les persones sentimentals. Això és el que t’ensenyen les vides de lletraferits, poetes i d’altres plumífers. Després d’explicar, en tres línies excel·lents, la intensitat sentimental d’un home enamorat, Mercè Rodoreda ho rebla en una sola frase del magnífic conte En una nit obscura: com més apassionats som, pitjor. Potser l’amor és com el sushi: cru, petit i delicat, quan el degustes t’esclata a la boca com una salsa agredolça. I a vegades té un preu alt, però sempre val la pena.
