Stonehenge: de visita obligada una vegada a la vida
S

10 de gener de 2022

Incorporada al catàleg del Patrimoni Mundial la UNESCO, l’any 1986; i propera a Salisbury i Avebury (comtat de Wiltshire), Stonehenge s’imposa com a una de les arquitectures cèltiques més importants del territori britànic. Efectivament, aquí és on, en un enclavament estratègic i no gens casual, la cultura cèltica del llarg període megalític va establir-se a l’entorn d’uns espectaculars paratges, al cor d’una regió d’extenses planures de verd lluents on es pot contemplar seqüencialment tot el recorregut del sol des de l’alba fins al capvespre.

Justament en aquest indret, una genialitat constructiva inimaginable va donar vida a uns esvelts i imponents blocs de pedra alineats ordenadament amb una precisió que va molt més enllà de la suma de simples monòlits; una disposició no gens casual que et porta a una cultura religiosa que tenia en compte no només el ritual diví sinó els elements de la Naturalesa, així com les pròpies estacions de l’any. Òbviament, tot aquest conjunt monumental es pot considerar un veritable santuari per al dia a dia d’aquells poblats que van brindar un transcendental paper a la religió dels seus contemporanis. En el benentès que, per a ells, aquestes construccions portaven incorporats uns inigualables poders màgics i una insòlita càrrega esotèrica pel fet tan precís d’erigir-se com a un centre monumental i de ritual prehistòric alineat amb el moviment del Sol.

Des del punt de vista constructiu, aquesta operació arquitectònica va ser duta a terme en diferents períodes, el més antic dels quals es remunta al voltant de l’any 1900 abans de Crist. De primer va ser, doncs, una estructura que es proposava esdevenir una mena de cèrcol destinat a envoltar un gran fossar central com si fos un anell interior; arribant a conformar molts anys més tard un complex de seixanta pedres d’una pesada roca basàltica (procedent de les muntanyes veïnes del País de Gal·les) situades les unes al costat de les altres. I va ser, al decurs del 1600 quan es construiria l’anell exterior, disposat en una sèrie de pilastres cobertes per lloses horitzontals bo i donant al conjunt una silueta circular d’uns 30 metres. Al capdavall, un anell exterior del qual han arribat tan sols fins als nostres dies la meitat de les pedres originals.

En cap cas, a banda de l’admiració que aquests santuaris arquitectònics desperten, no s’hi val a passar per alt que la majoria van ser utilitzats durant l’Edat Antiga i l’Edat Mitjana com a punt de convocatòria per part de diversos grups religiosos i fins i tot algunes sectes, configurant definitivament un enclavament que, més enllà de la història i de l’interès turístic, desperta una enorme i imparable passió esotèrica.

Allà estant, una mirada atenta a través d’un recorregut pausat et descobreix les excepcionals i majúscules proporcions del que és un insòlit cercle monumental, emmarcat per uns blocs de pedra, que s’estenen de manera circular en una franja ben ampla. Tot i així, la mirada més espectacular és aquella que et regala aquest colossal conjunt de pilastres cap al capvespre i a contrallum; i, si coincideixes amb la millor temporada, aquest únic i exclusiu santuari de la cultura megalítica et pot oferir el més gran dels espectacles visuals els dies del solstici d’estiu, quan el sol sembla despertar a la matinada des del que havia de ser -segons els plànols- l’altar central d’aquest temple cèltic; una circumstància que contribueix a poder considerar Stonhenge un inequívoc santuari del sol, endemés de servir d’exemplar calendari per a tots els dies de l’any. Tot plegat, aquesta disposició de les pedres amb el solstici d’estiu i el d’hivern suggereix que Stonehenge fos considerat, en temps ben remots, el centre del món.

Deixa un comentari

L'Enquesta

Creus que amb la nova normativa de lloguers s'abaixaran notablement els preus de la Conca?