Els que vàrem viure –i patir- l’anomenada transició espanyola, recordem la disjuntiva que es va crear entre les forces d’esquerra i les forces de dreta, a l’entorn de si calia fer una ruptura total amb el règim franquista o era millor limitar-se a fer una reforma. No us cansaré amb argumentaris de l’època però finalment, i sobretot a partir d’una amnistia que va buidar les presons de presos polítics, es va optar per la reforma. És a dir, no trencar del tot amb el règim franquista. Un règim que en aquell moment encara seguia matant amb total impunitat.
Sense l’amenaça del ruido de sables i amb una considerable experiència carcerària d’alguns dels líders de l’esquerra, es va optar per una reforma, tot esperant que amb el pas del temps, els petits espais de llibertat que les noves lleis aportaven, es podrien anar eixamplant.
La realitat, com vèiem dimecres i seguim veient avui i seguirem veient demà i els dies successius, és just a la inversa. Especialment pel que fa a Catalunya on les lleis de l’Estat no han deixar d’endurir-se, obviar-se i manipular-se fins a límits grotescos.
De la mateixa manera que després de la mort de Franco el novembre del 1975, les revoltes populars en contra del règim feixista de Franco varen començar a Barcelona en sengles manifestacions els dos primers diumenges de febrer del 1976, també ara la revolta popular contra una aplicació de la Constitución Española, que han convertit en un gàbia, comença a Catalunya i s’escampa, tímidament, però s’escampa, cap al conjunt de territori espanyol.
Al partit del gobierno –el PP- el conflicte català li va de meravella perquè així no es parla dels milers de casos de corrupció que l’afecten. A més, oposant-se frontalment “manu militari” a qualsevol reivindicació catalana, guanya vots a la majoria de províncies espanyoles –exceptuant les catalanes- assegurant-se així, i gràcies una llei electoral profundament injusta, una majoria d’escons per fer govern.
Les coses però comencen a canviar a Catalunya. Amb les protestes populars al carrer estem portant –quaranta anys després- l’autèntica ruptura del règim del 78, que de fet hauríem de dir-ne el règim del 1939.
Fins a l’1 d’octubre seguirem patint agressions i seguirem lluitant pel que és evident: els catalans ja no ens conformem amb les molles. Els catalans volem tot el pa. Tot el pa que fem nosaltres amb les nostres mans i el nostre esforç.
