Igualada acull, demà dissabte i diumenge la XVII Trobada de Cineclubs dels Països Catalans en què hi assistiran diversos representants dels cineclubs de tot el territori català: Catalunya, Andorra, Illes Balears i Comunitat Valenciana. La trobada és organitzada pel Cineclub Ateneu, en coordinació amb la Federació Catalana de Cineclubs i hem parlat amb en Ricard Fusté, president de l’entitat.
Aquest cap de setmana Igualada acull la XVII Trobada de cineclubs dels Països Catalans. S’espera molta afluència de gent?
Entre els socis del Cine-club d’Igualada, els d’altres cine-clubs i els membres de la Federació Catalana de Cine-clubs, calculem unes seixanta persones.
Quins actes es duran a terme durant aquests dos dies? On es faran?
El dissabte al matí es farà l’assemblea anual i una sessió de treball; seguidament, ens ajuntem per dinar, durant el qual lliurarem els trofeus al soci d’honor i altres. Més tard, cap a les sis de la tarda, hi haurà un concert de música de cinema en clau jazzística a càrrec de The Moonrivers al Kiosk del Rec. Aquest acte és obert a tothom. El diumenge els assistents a la Trobada podran gaudir d’una visita guiada a la Igualada Medieval i el Rec.
És la primera vegada que la Trobada es fa a Igualada? Ha estat molt complicada l’organització?
Sí, és la primera vegada. L’organització no ha estat especialment complicada gràcies a la col·laboració de la Federació Catalana de Cine-clubs, tot i que una mica de feina sí que hem tingut.
Un dels actes que es duran a terme durant les jornades és un homenatge a Joan Balada, mort fa pocs mesos i que va ser fundador del Cineclub igualadí. Era un acte pendent a la ciutat?
A la ciutat, no ho sé, però en Joan Balada sempre havia estat molt proactiu en tota mena d’iniciatives. I va ser un dels fundadors del nostre Cine-club i el membre més actiu fins que la feina el va dur a viure a Figueres, on també ha participat activament en la vida ciutadana, però sense perdre mai el contacte amb nosaltres i animant-nos sempre en la nostra tasca fent perdurar el seu llegat.
Ara fa dos anys i en plena pandèmia, el Cineclub Igualada va celebrar 40 anys. Ens pots fer cinc cèntims de com van ser els inicis i quina ha estat l’evolució de l’entitat?
Vam tenir molt èxit des dels inicis i ens hem anat mantenint tot i travessar algunes dificultats serioses, sobretot quan les obres al Teatre de L’Ateneu ens van obligar a cercar sales alternatives. Vam fer cinema al Kursal i també al cinema de Tous (crec que va prendre bona nota de la capacitat del cinema d’autor per atraure públic).
Actualment, portar gent al cinema està resultant més difícil. Per sort, la possibilitat de col·laborar en el Cicle Gaudí, que porta el cinema en català a les ciutats de Catalunya en condicions econòmiques molt avantatjoses, ens ajuda a mantenir-nos econòmicament i a omplir la sala, que és del que es tracta.
Actualment quants socis sou i quines activitats dueu a terme?
Som els membres de la Junta i algun soci. La resta d’assistents els considerem col·laboradors. Continuem amb les sessions habituals, ara els dijous al vespre, més el Cicle Gaudí, més col·laboracions puntuals amb altres iniciatives.
La resposta del públic anoienc a les vostres propostes és prou bona?
Sempre ha estat molt bona, però cal reconèixer que el relleu dels nostres espectadors habituals per altres de més joves està resultant complicat, ja que el jovent d’ara, en general, no va a les sales regularment.
El fet que la ciutat torni a gaudir de dues sales de cinema ha sigut positiu per a vosaltres?
Que la ciutat tingui dues sales de cinema és bo per a Igualada. Que nosaltres puguem disposar d’una sala un vespre a la setmana és bo per a nosaltres. L’única pega és que, ara mateix, amb dues sales obertes i una mitjana de tres a quatre estrenes setmanals, tenim menys títols per oferir, vull dir que no hagin estat ja estrenats per l’Ateneu Cinema. En fi, diuen que la competència és bona, i més quan és una competència ben avinguda. Aquí hauríem d’incloure Tous i Montbui, altres competidors amistosos. El nostre compromís és amb la ciutat i crec que Igualada i la comarca estan ben servides cinematogràficament parlant, de manera que ens n’hem d’alegrar.
Durant els dos anys de pandèmia l’afluència a les sales de cinema va baixar dràsticament per les normes covid de cada moment, però des que van començar a relaxar-se fins ara, la gent ha tornat a anar al cinema?
La gent ha tornat a anar al cinema. Però subsisteixen problemes que ja vam detectar abans de la pandèmia: l’absència de públic juvenil (a excepció de les pel·lícules de la Marvel); la competència brutal de les plataformes televisives.
Un dels hàndicaps importants que tenen les sales de cinema és el gran auge de les plataformes digitals. Creus que són compatibles els dos formats o un es menjarà l’altre?
Com deia abans, és una competència terrible. No obstant això, no crec que el cinema en sales desaparegui. Els dos formats han d’aprendre a conviure i, en qualsevol cas, això fa que l’oferta es multipliqui, la qual cosa és bona per al cinema com a art. Sense les plataformes, algunes propostes creatives no haurien estat possibles per problemes de rendibilitat.
Potser el públic que li costa més anar al cinema és el jove, que té moltes propostes alienes a les sales convencionals. Què es podria fer per atraure aquest públic, que serà el del dia de demà?
Si les plataformes no abusen del llenguatge televisiu, i es confirma la tendència cap a una qualitat impensable fa anys en el mitjà televisiu, poden crear afició (i els convé fer-ho) i fer que el jovent torni a apreciar el llenguatge cinematogràfic. Llavors, l’assistència a les sales haurà de ser una conseqüència. Sempre, això sí, que ofereixin un nivell de qualitat audiovisual i de comoditat suficient per motivar els joves a pagar una entrada i veure en una sala fosca el cinema que també tenen disponible a la seva llar o al seu mòbil. També cal que els exhibidors eduquin el seu públic, que programin d’acord amb criteris reconeixibles. Un bon cinema ha d’aspirar a ser una marca. Si em permeteu la immodèstia, crec que si el Cine-club ha durat tants anys sense recórrer al cinema comercial és perquè sempre hem ofert al nostre públic una programació amb criteris de qualitat i certa homogeneïtat. Fins i tot (tot té la seva part negativa) renunciant a propostes que consideràvem difícils. Si no connectem amb el públic jove, no els n’hem de donar la culpa, sinó que serem nosaltres que haurem estat incapaços d’adaptar-nos als seus gustos. I, sobretot, mai no hem de menysprear la intel·ligència de l’espectador.
Actualment, es fa bon cinema?
Home, potser no hi ha el nivell del segle passat però sí que es fa bon cinema. I se’n continuarà fent.
A la passada edició dels Premis Gaudí la majoria de pel·lícules presentades no eren en català. Creus que el cinema fet en català està patint una crisi, malgrat a Catalunya es facin moltes pel·lícules?
Els productors troben els diners fora de Catalunya. Això, de vegades, exigeix pagar el peatge de l’idioma. D’altra banda, la crisi del cinema català és -crec- permanent, malgrat èxits inesperats com el d’Alcarràs.
En moltes de les sessions de Cineclub projecteu la pel·lícula en la versió original subtitulada, en què no es perd l’essència de les veus dels actors. Creus que és més interessant visionar una pel·lícula en aquest format?
Per descomptat. Tot i que les versions originals continuen sent impopulars. Actualment, combinem la versió doblada amb l’original i he de reconèixer que sempre tenim més públic en la doblada. Però no volem renunciar al nostre objectiu cinèfil de potenciar les versions originals.
