A vegades em pregunto si els impostos que paguem es fan servir realment pel que s’haurien de fer servir… M’explicaré.
Cas real: una parella de joves, amb dos fills, any 2007, compren habitatge, preu de compra: 300.000 euros. Simultàniament signen hipoteca amb la mare d’ella per 350.000 euros. Si, exacte, financen preu de compra-venda més despeses més comissions vàries (…).
Tots, en un moment determinat, ens podem deixar portar per l’entorn, eufòria alcista, els pisos es venen com xurros i la opinió generalitzada és que el preu sempre puja… A part, l’entitat financera tot i finançar el 116% del valor de la operació, compta, per si un cas, que la mare és propietària d’un pis, amb poca càrrega (però en un altre entitat financera). També, els compradors compten en vendre aquest pis i així rebaixar la càrrega sobre el nou habitatge. El següent que passa, ho sabem, no poden vendre el pis perquè esclata la bombolla immobiliària, la concessió de préstecs es frena bruscament, el consum es desaccelera, puja l’atur i els ingressos dels protagonistes d’aquest relat baixen en picat, no poden pagar la quota de 1.800 euros mensuals i atendre la resta de càrregues familiars. I aquí, és on comença la solució d’enginyeria financera que el banc endossa als clients, que desesperats, han d’acceptar: el banc els proposa una dació (entrega de l’immoble a canvi de rebaixar deute) en pagament del nou habitatge per valor 285.000 euros (la taxació de l’immoble va ser de 440.000 euros) i els passa 178.000 euros d’hipoteca al pis de la mare (pis que per dimensions i situació actualment no val més de 90.000 euros). El banc posteriorment ha venut la finca i amb el que ha cobrat de la venda i el que ha passat d’hipoteca al pis de la mare no hi ha perdut res. L’immoble ha perdut més d’un 40% de valor respecte la taxació que va fer el banc (una societat taxadora que ell escull) però, insisteixo, el banc no hi ha perdut res. En canvi, els clients ho han perdut tot, l’habitatge i el pis també perquè és impossible vendre’l amb aquesta càrrega que a més van haver de signar a 40 anys. Jo em pregunto: on era el Banc d’Espanya davant d’aquestes pràctiques, on és? De què serveix que amb els nostres impostos paguem organismes reguladors que no fan la seva feina?
Lídia Olivenza, LOR Advocats especialistes en dret bancari
loradvocats@gmail.com
