Amb el ressorgiment polític de Pedro Sánchez, un ressorgiment que encara està per veure quin abast acabarà tenint a les primàries, es constata el poder de la militància en contraposició a la voluntat de la classe dirigent i, més concretament, de la comissió gestora del PSOE.
Utilitzant la terminologia del poble i la casta, ens trobem davant d’un divorci clar entre molts votants socialistes, el poble, i els dirigents del partit, la casta. Després de la vergonyosa defenestració del secretari general, la comissió gestora del PSOE ha intentat desqualificar-lo amb l’objectiu de fer oblidar aquell lamentable episodi. Però, per mi, l’èxit de la recollida d’avals per part de l’equip de Sán- chez no ha estat cap sorpresa. Si la gravetat del cop d’estat s’hagués tingut més en consideració, aquest resultat no hauria sorprès a la direcció. Un episodi dissenyat, erròniament, per esdevenir un passeig militar per a Díaz, però que ha acabat sent un reforç polític per a Sánchez. Al final, els dos candidats amb possibilitats d’aconseguir la secretaria general del partit han quedat en una situació d’empat tècnic.
Però per a l’equip de Sánchez el resultat de la recollida d’avals és doblement meritòria, tenint en compte que la seva contrincant andalusa disposava de tot l’aparell del partit al seu servei. El fet d’anar acomboiada per personatges políticament caducats com González, Guerra, Ibarra, Rubalcaba, Zapatero, etc., no queda clar si l’ha ajudat o l’ha perjudicat. Tot plegat —aquest procés de primàries per donar per tancada la defenestració a què fa vuit mesos es va sotmetre Pedro Sánchez, el líder elegit per la militància—, més que una lliçó de democràcia com ens volen fer creure algunes ànimes càndides del socialisme —o potser malintencionades—, és la reacció lògica de la militància de base.
A Sánchez el van substituir mitjançant un cop d’estat, i ara la militància s’hi ha tornat per la via democrà- tica. Susana Díaz i tota la seva cohort de demagò- gia i populisme encara no en són conscients. Si jo fos socialista, que ni ho sóc ni ho he estat mai, estaria molt orgullós de tenir com a companys de partit el gruix de la militància que a l’octubre va mostrar la seva contrarietat amb el cop d’estat de la casta contra el líder elegit democràticament.
I ara, quan amb la recollida d’avals han tingut l’oportunitat de mostrar novament el seu rebuig, ho han fet. Guanyi qui guanyi les primàries, el partit està dividit, i com que les culpes estan molt repartides tothom n’hauria de treure conclusions.
