El cruel assassinat que ocupa aquesta setmana l’atenció de mitjans locals -i, sobretot, de la societat vilanovina- no pot deixar de banda que, a voltes, el que sovint s’anomena simplement com a “sistema” no funciona prou bé. Perquè és una evidència que, si tot funcionés com un rellotge, potser avui una persona continuaria viva…
Més enllà d’informar del QUÈ ha passat, com és obligació dels periodistes, també ho és, i més en un cas així, interessar-se del PER QUÈ. El periodisme de debò cerca, amb l’ajuda dels professionals de cada àmbit, l’anàlisi dels successos. I aquí és quan, en el país on teòricament tot està molt ben organitzat en el sector públic, topa amb entrebancs. I llavors és quan comença l’habitual concert de violins.
És lògic que tothom es pregunti com és que una persona amb altíssima conflictivitat, pertorbat mentalment, amb moltes incidències policials, pugui circular lliurement per la via pública i, a sobre, disposar d’una arma prohibida amb què amenaçar ciutadans.
El més trist és que ningú no respongui a preguntes que poden ser compromeses. Posar-nos la nostra feina més difícil alimenta la sospita que algú tem que no va fer la feina com l’havia de fer.
