M’agrada menjar picant sense abusar-ne. No sempre menjo coses picants però quan ho faig m’agrada que piquin. No soc dels que quan en un restaurant volen triar un plat picant pregunten al cambrer: Pica gaire?. La resposta és sempre que pica però poc.
Els restauradors, es tracti d’un restaurant com d’un bar de tapes, han procurat que els plats picants no ho siguin gaire. Especialment les tapes que tenen més sortida: els callos, les patates braves, els pebrots de Padrón… a Catalunya han patit un procés de moderació del picant que ha fet perdre l’ànima a l’especialitat gastronòmica.
Jo era molt de demanar patates braves i m’agraden ben picants. Generalment em trobo amb unes patates més o menys ben fregides que venen acompanyades d’una lamentable maionesa d’un trist color rosat que de picant només en té el nom.
Una cosa similar es pot dir dels callos, els cargols, el cap i pota i altres especialitats que tenien un intens sabor picant i que ara, almenys a Catalunya, han desaparegut -en tant que picants- de la major part de l’oferta catalana.
És natural que els restauradors busquin acoblar-se als gustos de la clientela que, en molts casos, té por al picant. Però si per acoblar-se als gustos dels clients han de desnaturalitzar el plat, el que estan fent és adotzenar la clientela i empobrir l’oferta gastronòmica i plats que a la majoria ens omplien de plaer, ara hi hem de renunciar a menjar-los fora de casa. Per sort a casa meva me’ls puc preparar amb tota la seva autenticitat i saborosa picantor.
Ara molt rarament surto de casa per menjar plats picants. Aquest eixamplar la base de clients potencials rebaixant l’ànima dels plats picants que han fet els restauradors catalans (sortosament no tots) l’únic que han aconseguit és entristir i vulgaritzar la seva oferta de primers plats i/o aperitius que tant ens havien fet gaudir… en el passat.
Tant és així que hi ha tavernes i restaurants dels quals n’era client habitual, que ara fa anys que no hi poso els peus. Per barrejar la maionesa amb una mica de quètxup i una gota escassa de Tabasco, no em cal sortir de casa.
Una cosa similar crec que ha passat a la política catalana. Aquest voler eixamplar la base moderant -quan no desnaturalitzant- els objectius programàtics de la formació només pot portar a la irrellevància política. Quan uns partits que es defineixen com a independentistes, per mirar de captar electors d’altres formacions es transformen en autonomistes, són com els restauradors que rebaixen les seves patates braves a una mica de maionesa amb quètxup sense suc ni bruc.
Atreviu-vos a ser autèntics. Feu propostes picants, que per donar-nos peix bullit ja teníem CiU i es va acabar. Si es diuen patates braves han de tenir ànima i ser picants. Ho sap tothom menys els que van per la vida intentant ser el nou Jordi Pujol i no arriben ni a ser-ne l’escolanet.
No sé si se’m entén?
