L’igualadí Roger Roca va ser campió del món de duatló l’any 2011 i campió en diversos campionats d’Espanya i Catalunya en diferents disciplines com el duatló, triatló i curses de mitjana distància. Retirat de l’esport professional el juliol de 2016, llicenciat en pedagogia i amb un postgrau de direcció de màrqueting, continua vinculat al món de l’esport. També té els títols d’entrenador d’atletisme i triatló.
Ara ha decidit publicar un llibre, Camí cap a un somni, de Cossetània Edicions. El llibre ja està a la venda, tant format digital per internet com en totes les llibreries d’Igualada. Properament, hi haurà la presentació a la capital anoienca. Parlem amb ell per saber més coses sobre el llibre.
Com va sorgir la idea de fer aquest llibre?
Fa temps ja en vaig fer un, però no es va publicar. Era un diari que explicava el dia a dia dels entrenaments i que ho vaig fer per mi, personal, però al final li vaig donar una mica de format de llibre. També vaig pensar que era temporal i que amb el temps perdria valor, i ho vaig aparcar. Aquest cop el que vaig fer va ser anar recopilant dades i fer una petita biografia, a poc a poc, i va anar sorgint un llibre. A més, el vaig anar complementant amb diferents coses que podrien ser interessants, com plans d’entrenaments, la teoria de l’entrenament, com tractar un procés de lesió i un capítol molt important com és el del dopatge.
L’has fet per tu o per la gent?
És una mica fet per la gent perquè hi ha dos vessants, un explicatiu de tot el que he fet més personal i un altre vessant més per tothom que explico secrets i històries que es mouen dins de l’esport professional. És un llibre que es pot extrapolar, un camí cap a un somni que és el meu i encara que siguin experiències esportives el missatge es pot traslladar al dia a dia de qualsevol persona que tingui un somni o objectiu.
Per tant, hi ha una part del llibre pels qui ja corren i una altra per motivar la gent a fer-ho.
Sí, per motivar la gent a córrer però també per motivar-la a veure que són capaços d’arribar allà on et proposis, no solament en l’àmbit esportiu. És fàcil d’extrapolar experiències, sensacions i sentiments que et van passant en el camp esportiu cap a la vida quotidiana. Com qui vol aconseguir tal lloc de feina, perquè també hauràs de treballar, estudiar, practicar i esforçar-te.
Què t’ha donat l’esport?
L’esport és la meva escola de vida. Per mi ho ha sigut tot, des de ben petit que vaig començar i no ho he deixat mai, encara que ara no m’hi dediqui professionalment. L’esport no deixarà mai de formar part de la meva vida, ha estat una formació bestial per qualsevol repte que tingui en el futur. Ara mateix no em fa por res.
Creus que l’esport hauria d’estar present en les vides de tothom?
Sí, l’esport a part que és saludable, t’ordena la vida. La disciplina de mantenir una rutina d’entrenament, el fet d’haver d’anar cada dia a entrenar ja t’ordena. Buscar un esport que t’agradi i saber que aquell és el teu moment, el teu espai, per compartir amb els amics o sol. Sempre tindràs aquell moment que t’escoltes a tu mateix. Vas veient com evoluciones, cada dia aguantes més, et sents millor. És experimentar amb el teu propi cos i sentir-lo, a mi veure com evoluciono diàriament quan estàs entrenant és una sensació bestial.
Fer esport per segons qui imagino que és més important pel tema psicològic que físic o de salut.
Sí, per descomptat. Tothom que practica d’una forma regular esport té uns beneficis més enllà dels físics. Hi ha gent que acaba una marató en 5 hores, i aquella felicitat que té és igualment proporcional al que acaba amb 2 hores i mitja. La satisfacció és la mateixa, l’únic que canvia és el temps, veus plorant gent d’emoció perquè han aconseguit un repte que no es creien que podien assolir.
Et veus corrent fins que el cos et digui prou?
No m’ho plantejo. Ja he tingut un procés de dol de sortir de l’activitat professional, vaig estar uns 4 mesos sense córrer ni un quilòmetre. Em vaig començar a dedicar a una altra feina i ara tinc la rutina de córrer perquè m’agrada, quan em ve de gust, si no em ve de gust no hi vaig, sense pressions. D’aquí a un any no sé si correré o jugaré a pàdel, no em plantejo res. De totes maneres gairebé estic segur que correré fins que el cos em digui prou, perquè és una cosa que fisiològicament el cos em demana. Si fa molts dies que no corro, necessito sortir una estona.
