Seguint l’evolució de la lluita dels pagesos en contra de la burocràcia, la ruqueria i la mala fe dels polítics, hom s’adona que les seves manifestacions els donen resultats positius. No assoleixen tot el que volen i necessiten, però estan aconseguint moltes de les seves reivindicacions. I me n’alegro molt.
D’aquella primera gran manifestació que es va saldar amb una reunió dels líders sindicals amb el govern al Palau de la Generalitat i la desconvocatòria immediata dels talls de carreteres, s’ha passat a una lluita menys sorollosa però incansable, que està portant les coses cap a una millora substancial de la vida dels pagesos. Dels nostres pagesos.
Agricultors i ramaders no són els primers que han tallat carreteres o han protestat a les portes de la Generalitat o el Parlament de Catalunya, però han estat els primers en fer-se escoltar i assolir algunes de les seves reivindicacions.
Per què els pagesos sí i altres grups, com els independentistes, no? Al meu entendre això es dona per tres raons fonamentals.
La primera és el canvi de líders, tot traient protagonisme als sindicats “de tota la vida”. La segona és la persistència en la lluita. I la tercera és la unitat.
Els pagesos, si després de la primera reunió a Palau haguessin seguint confiant en la capacitat dels dirigents sindicals per fer complir els pactes amb el govern de la Generalitat, ja estarien tan desmobilitzats com estem els independentistes que encara ens refiem dels líders de sempre.
En lloc de seguir-hi confiant cegament han renovat els lideratges i els nous tenen les idees ben clares i no es mouen per una mariscada, una prebenda o una subvenció; es mouen pels companys i per dignificar una professió, maltractada per les administracions públiques. Els renovats lideratges han continuat amb les lluites a les carreteres. De forma unitària, duradora i participada.
És a dir, han renovat els dirigents, la unitat d’acció i han persistit en la lluita. Tres actituds imprescindibles per assolir els objectius. Potser que en prenguéssim nota tots plegats perquè hom s’adona que fora de la pagesia, la resta de ciutadans de Catalunya no els estem donant pou suport.
Quants de nosaltres seguim anant a comprar als súpers del Hacendado? Quants de nosaltres preferim els tomàquets insípids importats de l’altre cantó del món als tomàquets conreats als horts de la comarca?. Les fruites i verdures del Marroc sempre tindran mercat a Catalunya perquè una part de la població és marroquina i vol ser fidel als productes del seu país. No els culpo en absolut, més aviat els aplaudeixo. El que lamento és que nosaltres no siguem capaços de seguir el seu exemple.
Hauríem de fer com els nostres pagesos que renoven lideratges, persisteixen en la lluita i defensen unitàriament el que els és propi. I dels marroquins en podríem aprendre de la seva fidelitat als productes -i a les persones- de la seva terra.
