Dissabte, veient al 96% dels alcaldes de Catalunya lliurant al president de la Generalitat els respectius acords municipals donant suport a la independència de Catalunya, em vaig sentir molt orgullós de ser català i estar representat per aquests alcaldes.
N’hi havia de tots els colors de l’arc polític de Catalunya i n’hi havia que portaven un acord per unanimitat, altres amb abstencions o vots en contra, però tots amb l’acord del respectiu ple municipal. És a dir, amb la representació majoritària del seu poble o ciutat.
La seriositat, la serenor, la decisió i la voluntat que traspuaven les actituds dels més de nou-cents alcaldes assistents, demostra una vegada més, que els catalans volem decidir el nostre futur, sense menystenir ningú, sense violentar ningú i amb la ferma voluntat de no deixar-nos trepitjar els nostres drets.
Les xarxes socials -facebook i/o twitter- anaven plenes de comentaris favorables a la reivindicació dels municipis catalans i el sentiment de legitim orgull, era -i és- compartit per la gran majoria de catalans, sigui quin sigui el sentit del nostre vot.
Personalment em vaig sentir molt ben representat per tots els alcaldes que hi eren, però també em vaig sentir satisfet que no hi fos algun dels alcaldes anoiencs que no hi assistiren. Penso que en una reunió d’alcaldes fidels al seu país, un alcalde que es preocupa únicament d’omplir-se la butxaca malgrat els escandalosos índex d’atur del seu municipi, hi era sobrer. Per tant estic molt content que no hi fos. I no en vull parlar en aquesta columna, perquè el nostre director -en Jordi Puiggròs- l’hauria de posar a la pàgina se successos, on hi van els robatoris, els enganys i els comportaments delictius. Des d’aquí i públicament li vull donar les gràcies per no assistir a la trobada dels alcaldes de Catalunya. No era un lloc per a botiflers borbònics, sinó únicament per a persones honrades.
Aquest és un dels actes institucionals dels procés sobiranista que passarà -de fet ja ha passat- a la història, però veient l’anàlisi -o el silenci- amb que l’han tractat els mitjans de comunicació de l’Estat, em demostra que més enllà de l’Ebre no han entès res. Com també -i tinc necessitat de dir-ho- em sento molt representat per les persones que, casa per casa, estan fent la gigaenquesta o pels milers d’estudiants que surten al carrer a reivindicar la llibertat de Catalunya.
Potser el Tribunal Constitucional d’Espanya -designat a dit pel PP i pel PSOE- declari il·legal la consulta, però no tinc cap dubte que la consulta és legítima.
Jaume Singla
