A la política, més enllà de les fílies i fòbies entre dirigents, es dona el principi dels vasos comunicants. Quan els dirigents dels partits i els seus nombrosos -i ben pagats assessors- no ho tenen en compte, tot i que puntualment puguin guanyar vots, sovint es veuen derrotats.
Això li passa al PP. A la majoria de comunitats autònomes espanyoles, és el partit guanyador, però només a Galícia pot governar sense aliances amb el feixisme. Aquesta habitual aliança amb Vox li priva de trobar aliances al Congreso de los Diputados i així, tot i guanyar les eleccions el PP de Feijóo, qui governa és Pedro Sánchez del PSOE.
En campanya, el PP mira de furtar votants a Vox, adoptant les seves propostes -i accentuant el seu caràcter anticatalà- però encara que els de Feijóo millorin els seus resultats, si el seu aliat en perd molts, com va passar el 2023, els falten cinc vots per a arribar a la Moncloa. Vots que els sobrarien si Catalunya no formés part d’Espanya, no endebades entre PP i Vox varen treure 8 diputats a Catalunya, quan la resta de partits en varen obtenir 40. Aquest 40 a 8 de Catalunya ha frenat en sec l’accés de l’extrema dreta al govern d’Espanya.
Aquesta teoria dels vasos comunicants, que afecta especialment els partits que ideològicament són propers, s’està notant molt a Catalunya. A les darreres eleccions al Parlament Junts va millorar els seus resultats, fet molt ben valorat pels seus dirigents, però tot i la millora tenen difícil de fer arribar a Carles Puigdemont a la plaça de Sant Jaume perquè els seus socis imprescindibles, ERC i CUP, varen patir un sever retrocés que va fer perdre la majoria independentista a Catalunya, per primera vegada en molts anys.
Una part dels votants de Junts es va perdre amb la candidatura de Clara Ponsatí i els vots que perdien ERC i CUP no anaven tots a Junts, sinó que es quedaven a casa o votaven PSC o Aliança Catalana. Si els de Sílvia Orriols haguessin tret 3800 vots més a la demarcació de Barcelona, haurien tret tres diputats que perdrien PSC, PP i Vox i haurien permès un bloc independentista que ara és, aritmèticament, molt més difícil.
Si els dirigents d’ERC i de Junts no s’haguessin passat dos anys insultant-se i desqualificant-se, amb la intenció de furtar-se vots, segurament que uns i altres no n’haurien perdut tants. Fixem-nos que a Catalunya PSC, PP, Comuns i Vox tenen el costum de no barallar-se entre ells. Totes les crítiques hàbilment manipulades, les llencen contra ERC i/o Junts. A uns per les seves decisions de govern i als altres pel seu passat a “cumbaryensia”.
Mentre els partits que diuen voler la independència de Catalunya actuïn només amb perspectiva electoral i no es respectin entre ells, pel principi dels vasos comunicants, mai assolirem no ja la independència -que seria la solució- sinó que ni tan sols aconseguiran millorar les condicions de vida dels ciutadans.
I si un dels partits imprescindibles, a més de perdre vots, perd els candidats i es veu emmerdat en un escàndol electoral i de diners, pateix tal naufragi que només els queda refugiar-se a l’Illa.
