En els trenta anys exercint el periodisme local i comarcal a l’Anoia, m’he trobat amb tota mena de persones. La inmensa majoría són homes i dones extraordinaries, treballadores, professionals, vocacionals i amb voluntat de servir als demès a partir de la seva professió i/o vocació. En aquest sentit sempre m’he considerat una persona afortunada, car poques professions et donen la oportunitat de coneixer tanta i tanta gent de vàlua.
A l’altra cara de la moneda, la professió també m’ha fet patir als mes tòxics personatges, en aquest cas, de determinats partits. Persones que en la seva professió són honestos i rigorosos, però quan mouen els fils del partit, es transformen en tot el contrari: ni honestos ni sincers. En alguns casos, per a tapar corrupteles no dubten a amenaçar o a subornar a qui tingui coneixement o proves que els incriminin.
He viscut també, els enfrontaments interns, ferotges sempre, en forma de pressions institucionals i molt sovint a base de “filtracions interessades” de noticies negatives per al partit en el seu conjut, peró favorables a qui ens feia la filtració.
El pitjor de tot es quan per interés del partit alguns arriben a amenaçar o a agredir. Puc dir que un personatge dels mes tòxics que ha donat la politica local igualadina -en aquell moment regidor a l’ajuntament i diputat al Parlament- va arribar a agredir-me a la sortida d’una roda de prensa i no content amb això, va finançar a un empresari de confiança per a fer-me incendiar una moto nova de trinca aparcada a la Rambla Sant Isidre.
Ara que estic jubilat i pensaba que no hauria de patir aquesta mena de gentota, em fan avergonyir com a ciutadà de Catalunya. Des del trencament entre ERC i Junts asistim a una escalada de despropòsits que a banda d’avergonyir-nos, desmobilitzen als que volem la independencia, perque ens colpegen on més mal ens fan: en la credibilitat de la política catalana.
Fa unes setmanes es posava al descobert una trama corrupta l’epicentre de la qual estaba a Igualada a través de personatges dels que sempre han remenat les cireres de la corrupció institucional. (Aquest grupet es mereix una investigació periodística que, de moment, no s’està fent). També apareixia l’escandol d’unes pintades mes enllà de la bretolada, a la seu del Consell Comarcal de l’Anoia, que és l’edifici històric més antic de la ciutat.
Aquest mateix grup també és, presumptament, autor dels cartells insultants als germans Maragall -Pasqual i Ernest- un dels quals es militant del mateix partit i candidat en aquell moment a l’alcaldía de Barcelona. I també estaría al darrera d’una altra de les mes abjectes campanyes en contra d’un adversari polític. Haurien llençat octavetes acusant de corrupta a Laura Borràs, quan entraba en companyía del seu espòs i de la seva filla a la Audiencia de Barcelona, per a respondre a un cas evident de lawfare judicial. Per cert, la sentència descarta la corrupció.
Aquests dies assistim, dia si dia també, al degoteig constant d’audios, documents, factures que indiquen que una part de l’unic partit que dona suport a l’actual govern de la Generalitat està podrit fins al moll de l’òs. I això es molt greu, per al partit, per al moviment independentista i per a Catalunya.
Si no es fa una neteja profonda i urgent tant al conjunt d’ERC com especialment, a Igualada, la vergonya no deixarà de crèixer. Ja cansa que sigui per un criminal violador, per uns cartells infames, per una estructura delictiva o per campanyes intoxicadores i cainistes, el nom d’Igualada es posi a l’ull de l’huracà.
Jo que ho he patit tant a la vora, començo a estar tip que quan apareix un cagarro, sempre surti dels mateixos culs.
Plegueu d’una vegada, si us plau!
