En els trenta anys exercint el periodisme local i comarcal a l’Anoia, m’he trobat amb tota mena de persones. La immensa majoria són homes i dones extraordinàries, treballadores, professionals, vocacionals i amb voluntat de servir als altres a partir de la seva professió i/o vocació. En aquest sentit, sempre m’he considerat una persona afortunada, car poques professions et donen l’oportunitat de conèixer tanta i tanta gent de vàlua.
A l’altra cara de la moneda, la professió també m’ha fet patir els més tòxics personatges, en aquest cas, de determinats partits. Persones que, en la seva professió són honestos i rigorosos però, quan mouen els fils del partit, es transformen en tot el contrari: ni honestos ni sincers. En alguns casos, per tapar corrupteles no dubten a amenaçar o a subornar a qui tingui coneixement o proves que els incriminin.
He viscut també els enfrontaments interns, ferotges sempre, en forma de pressions institucionals i molt sovint a base de “filtracions interessades” de notícies negatives per al partit en el seu conjunt, però favorables a qui ens feia la filtració.
El pitjor de tot és quan, per interès del partit, alguns arriben a amenaçar o a agredir. Puc dir que un personatge dels més tòxics que ha donat la política local igualadina -en aquell moment regidor a l’Ajuntament i diputat al Parlament- va arribar a agredir-me a la sortida d’una roda de premsa i no content amb això, va finançar a un empresari de confiança per fer-me incendiar una moto nova de trinca aparcada a la Rambla Sant Isidre.
Ara que estic jubilat i pensava que no hauria de patir aquesta mena de gentota, em fan avergonyir com a ciutadà de Catalunya. Des del trencament entre ERC i Junts, assistim a una escalada de despropòsits que a banda d’avergonyir-nos, desmobilitzen als que volem la independència, perquè ens colpegen on més mal ens fan: en la credibilitat de la política catalana.
Fa unes setmanes es posava al descobert una trama corrupta l’epicentre de la qual estava a Igualada a través de personatges que sempre han remenat les cireres de la corrupció institucional. (Aquest grupet es mereix una investigació periodística que, de moment, no s’està fent). També apareixia l’escàndol d’unes pintades més enllà de la bretolada, a la seu del Consell Comarcal de l’Anoia, que és l’edifici històric més antic de la ciutat.
Aquest mateix grup també és, presumptament, autor dels cartells insultants als germans Maragall -Pasqual i Ernest- un dels quals és militant del mateix partit i candidat en aquell moment a l’alcaldia de Barcelona. I també estaria al darrere d’una altra de les més abjectes campanyes en contra d’un adversari polític. Haurien llençat octavetes acusant de corrupta a Laura Borràs, quan entrava, en companyia del seu espòs i de la seva filla a l’Audiència de Barcelona, per respondre a un cas evident de lawfare judicial. Per cert, la sentència descarta la corrupció.
Aquests dies assistim, dia si dia també, al degoteig constant d’àudios, documents, factures que indiquen que una part de l’únic partit que dona suport a l’actual govern de la Generalitat està podrit fins al moll de l’os. I això és molt greu, per al partit, per al moviment independentista i per a Catalunya.
Si no es fa una neteja profunda i urgent tant al conjunt d’ERC com especialment, a Igualada, la vergonya no deixarà de créixer. Ja cansa que, sigui per un criminal violador, per uns cartells infames, per una estructura delictiva o per campanyes intoxicadores i caïnites, el nom d’Igualada es posi a l’ull de l’huracà.
Jo, que ho he patit tan a la vora, començo a estar tip que quan apareix un cagarro, sempre surti dels mateixos culs.
Plegueu d’una vegada, si us plau!
