Jo tenia un oncle, el “tiet Manolo”, casat amb la meva tieta Flora Sangrà. Es deia Manuel Inglada, però en aquells anys de foscor, a tots els Manuel els dèiem “Manolo” igual que a la majoria de Francesc els deiem Paco o Franciscu.
El tiet Manolo, nascut a Guissona, era un home emprenedor i decidit. Va marxar de Guissona car el forn de la família Inglada anava per al seu germà, i va muntar un forn a Santa Perpètua de Mogoda on ràpidament es va fer un nom i una clientela perquè el seu era el millor pa del poble. En aquella època, anys 50, la farina anava racionada i només es podia comprar la que obligava l’estat franquista.
L’oncle sempre es va espavilar per disposar de prou farina blanca per fer el millor pa possible, acudint, si calia, a l’estraperlo. És a dir, comprant la primera matèria al mercat negre, perseguit per la llei, però tolerat pels policies que es deixessin comprar.
Un bon dia, tot i que el tiet Manolo tenia una bona provisió de farina blanca al seu obrador, va veure l’ocasió de tenir-ne dos sacs més i va decidir anar-los a buscar personalment, amb el seu carretó de moure sacs. Va carregar els dos sacs, cap a 70 quilos de pes, al petit carretó i va dirigir-se cap al seu forn.
Quan es trobava a escassos cent metres d’arribar, es va topar amb una parella de la Guardia Civil. “Dónde va usted con esos sacos?” li varen preguntar amb cara de pocs amics. “Es que me he quedado sin harina y he buscado un par de sacos para salir del paso” va respondre l’oncle decidit. “Le acompañamos a su panadería y veremos si es verdad que no tiene harina para trabajar hoy” va ser la reacció dels guàrdies que no volien deixar anar la presa, atrapada in fraganti.
El tiet, malgrat el cansament que ja duia a sobre, en lloc de dirigir-se al forn, va marxar en direcció contrària, donant voltes pel poble per guanyar temps. Amb la fila que feia amb dos guàdies civils al darrere, els coneguts els miraven sorpresos. Ell els deia baixet i en català “avisa a la Flora que amagui els sacs de farina”. Ho va repetir a tots els coneguts amb qui es creuava i segurament que la majoria varen atendre la seva súplica.
Els guàrdies deien, “por esta calle ya hemos pasado” i el tiet Manolo, amarat de suor, els responia “no. En este pueblo todas la calles són paresidas”. I seguia donant voltes pel poble. Quan finalment l’oncle i els guàrdies varen arribar al forn, la tieta Flora i els veïns ja havien amagat tota la farina blanca i l’obrador restava més buit que una escola en vacances. També havia embolicat dues bosses de magdalenes que feia ella mateixa, per als dos guàrdies. El tiet es va deslliurar d’una multa per fer l’estraperlo i els veïns de Santa Perpètua varen tenir, un dia més, pa bo i calent.
Aquesta anècdota m’ha vingut al cap a l’entorn de la campanya “Mantinguem el català”. El que va lliurar a l’oncle Manuel de la multa va ser l’ús del català que els dos guàrdies civils, acabats d’arribar de Sòria, no entenien.
Si el tiet Manolo va sortir-se amb la seva, parlant català a la Guàrdia Civil en plena postguerra espanyola, no veig motiu perquè nosaltres, en democràcia formal, haguem de renunciar al nostre idioma. No ho veig de cap manera.
