El 17 d’agost de 2017 Catalunya va patir el pitjor atemptat terrorista des de l’època -diguem-ne- democràtica, quan una furgoneta va circular a tota velocitat per les Rambles de Barcelona, matant indiscriminadament 16 persones. Hores després, en un tiroteig a Cambrils, el mateix escamot va intentar matar-ne unes quantes més, sense aconseguir-ho.
Els autors materials dels crims -tots morts, menys un- foren uns joves islamistes originaris del Marroc però nascuts i escolaritzats a Ripoll. Havien estat adoctrinats per un imam, traficant de drogues, anomenat Es Satty que feia només tres anys que portava la mesquita de Ripoll.
L’escamot fou desarticulat en qüestió d’hores pels Mossos d’Esquadra que no varen necessitar la col·laboració dels cossos de seguretat de l’Estat, en una operació que fou molt valorada per tothom, especialment pels ciutadans de Catalunya que, per fi, podíem sentir com a propi un cos policial.
Tot i l’opacitat dels aparells d’estat -i de la premsa espanyola- ben aviat es va descobrir que l’imam de Ripoll era -o havia sigut- col·laborador dels serveis secrets espanyols, el cap dels quals era el general Sanz Roldán, el principal protector del rey Juan Carlos I. Que abans dels atemptats el ministre d’Exteriors de l’època, García Margallo hagués declarat que “en agosto pasaran cosas en Catalunya” o que temps després, i en dependències judicials, l’excomissari Villarejo digués que “los atentados de Barcelona i Cambrils fueron una maniobra del CNI que se les fue de las manos, para asustar a los catalanes” no ha estat suficient motiu perquè ni el govern d’aleshores del PP, ni el d’ara del PSOE, hagin acceptat mai una comissió seriosa d’investigació.
Malgrat les reiterades peticions d’aclariment dels fets i les manifestacions al carrer, l’estat s’ha tancat sempre en banda. Fins i tot l’únic supervivent de l’escamot, en lloc de complir la pena de presó que se li va imposar, va ser enviat al Marroc on no se sap ni on és ni què fa. Per la seva banda l’Audiència Nacional ha reclamat la destrucció de totes les proves materials dels atemptats, sense explicar-ne els motius i sense que la presumpta mort de l’imam de Ripoll hagi estat confirmada.
L’extrema debilitat parlamentària del PSOE el va obligar a cedir davant les pressions de Junts per Catalunya i desclassificar una part dels informes interns del CESID on es demostra negre sobre blanc, la vinculació d’Es Satty amb els serveis secrets espanyols. El CNI va anul·lar l’ordre d’expulsió que tenia Es Satty quan va sortir de la presó per tràfic de drogues.
Als països democràtics, l’estat és un ens pensat per a la protecció i el benestar dels ciutadans, però sembla que si vius a Catalunya -et sentis català o espanyol- l’estat et pot enviar un escamot criminal que, amb sort, només t’espantarà però si ets al lloc equivocat en el pitjor moment, et llevarà la vida violentament. És el que els va passar a setze persones aquell malaurat 17 d’agost.
Els polítics a l’oposició demanen “luz y taquígrafos” però quan són govern amaguen tot el que poden. A Espanya tant li fa si són govern o oposició, PP i PSOE sistemàticament ho tapen tot. Ja siguin les corrupteles i els escàndols sexuals del monarca o les operacions de terrorisme d’estat del govern de torn. Tant li fa qui sigui el presidente, el ministre de l’interior o el de justícia: Espanya protegeix sempre les seves clavegueres, encara que estiguin molt brutes de sang.
Estic segur que amb els anys sortiran a la llum tots els documents i coneixerem qui varen ser els autors intel·lectuals dels crims, però serà en un moment en què els culpables ja hauran traspassat i seran impunes. És la mateixa pel·lícula espanyola de sempre que reposen cada vegada que convé als interessos de l’Estat… monàrquic.
