Mentre els partits dits independentistes -i els seus partidaris- es barallen de forma ferotge i vergonyant, els jutges del Supremo segueixen sense aplicar la llei. Quan els de Junts acusen (no diré que sense raó) ERC de voler l’empresonament del president Carles Puigdemont, dijous passat a Barcelona, els d’ERC acusen Junts i Puigdemont d’intentar bloquejar la proclamació de Salvador Illa com a 133é president de la Generalitat de Catalunya.
Vaig ser a l’Arc del Triomf el dia del ple d’investidura per a donar suport al penúltim exiliat català i confesso que la decisió del president de no deixar-se detenir per ordre del Supremo, em va satisfer enormement. Encara més quan per la ràdio escoltava periodistes i tertulians -d’aquí i d’allà- treient foc pels ullals, tot acusant Puigdemont de no cumplir les seves promeses. Tornant a casa en tren -no em va enxampar l’Operació Gàbia- reia escoltant el reguitzell de bajanades que la prensa subvencionada escupia damunt el moviment independentista.
No entraré en aquest moment a analitzar si la maniobra de Puigdemont té contingut polític, ni tampoc opinaré -de moment- de la vergonyosa versió dels fets que varen donar l’endemà Joan Ignasi Elena i Eduard Sallent, perquè temps tindrem per a comentar-ho. El que sí que vull posar de manifest, és el que la premsa espanyola està amagant i que és la base de tota la situació actual: la prevaricació dels jutges del Tribunal Supremo, que es neguen a aplicar una llei aprovada a Las Cortes Españolas que és, com totes, d’obligat compliment.
S’omplen la boca amb “la igualdad entre todos los españoles” quan a Catalunya demanem el que considerem just i que la llei permet, però obliden aquesta “igualdad” quan els interessa castigar als catalans, com ha estat la repressió de l’independentisme postprocès. Els jutges -i els del Supremo els primers- saben que les lleis vigents son d’obligat compliment quan els casos els arriben a la taula. El que han fet amb Puigdemont, Puig, Turull o Junqueras de no voler-los aplicar la llei d’amnistia és, en la meva opinió, un cas claríssim de prevaricació.
Les lleis es poden criticar, modificar al Parlament, mirar de trobar una interpretació que ens sigui més o menys favorable, però un jutge no pot deixar d’aplicar una llei vigent, perque si ho fa, és prevaricació. El president Puigdemont ha de poder participar dels debats i votacions al Parlament de Catalunya, car és dipositari de la sobirania que els milers de catalans li han donat. És just el que va passar al Parlament Europeu, la passada legislatura on, durant cinc anys, Puigdemont, Comin i Ponsatí han estat tres parlamentaris molt actius.
Com a ciutadà respectuós amb les lleis he d’acceptar que, quan un cas el veuen a Europa, respecten els meus drets, però si el veuen a Espanya m’els escanyaran? Ho vaig dir no fa gaire, Europa torna a acabar als Pirineus. Per això el nostre president pot viure tranquil a l’altra banda de la frontera, on les urpes de la prevaricació no hi arriben.
Cinquanta anys després, el franquisme polític segueix ben viu a España. Ens varen fer creure que feien la Transición, però en realitat ens varen imposar un pròrroga.
