Diumenge passat, amb els seus vots, la ciutadania va enviar a l’atur als més conspicus profetes de l’odi. Ciudadanos va perdre els darrers escons que els quedaven i amb ells se’n van els principals divulgadors de l’odi… però deixen hereus. El seu lloc l’assoleixen amb un entusiasme digne de millor propòsit, els diputats de VOX i del PP, que pugnen entre ells per veure qui és més anticatalà i antidemòcrata.
Aquesta reflexió, però, no és pas la més important que es pot extreure dels resultats de les darreres eleccions als parlaments de Catalunya i d’Europa. És molt més important constatar que des de desembre del 2017 els partits dits independentistes han perdut un milió i mig de vots i amb ells, s’ha perdut la majoria independentista. És una pèrdua encara més important si tenim en compte que els partits unionistes no han estat capaços d’articular una sola proposta positiva per a Catalunya.
La valoració de resultats de les eleccions autonòmiques per part dels màxims dirigents polítics, fa tres setmanes, ja varen ser molt decebedores. Foren un exercici de ridiculesa que, escoltar-los, feia vergonya aliena. Però el súmmum del ridícul es va donar diumenge passat al vespre escoltant les diverses valoracions de les europees, tant dels partits dits independentistes, com dels altres.
És de jutjat de guàrdia queixar-se de l’abstenció quan cap dels partits -exceptuant Podemos i Junts- va ser capaç de parlar de què es proposaven fer a Europa. Els partits han espanyolitzat les eleccions. El PP només volia matar Pedro Sánchez i els socialistes només volien matar Feijoo. I el PP amagant la seva candidata -Dolors Montserrat- tot i que els vaig agrair que ho fessin: aquesta dona llença verí cada vegada que obre la boca.
Tornant a l’independentisme, penso que hem tocat fons. No es pot esperar que la gent et voti quan tot el que fas és atacar als altres partits independentistes. Per més que entre Puigdemont i Junqueras hi pugui haver enemistat personal, l’objectiu final de l’independentisme no ha de ser derrotar a l’adversari més proper, sinó fer passos efectius cap a la independència de Catalunya o, mentrestant, fer una bona gestió governamental, en qualsevol càrrec que tinguis.
Els partits dits independentistes han de tenir clar que el camí de l’enfrontament entre ells no els porta enlloc i, si segueixen perdent vots -algun s’ha situat al cantell de la supervivència- acabaran fent la fi del cagaelàstics, com ha fet Ciudadanos, o està evidenciant grups com Sumar o Iniciativa, per posar alguns exemples.
Dilluns, a la constitució del Parlament de Catalunya, vàrem veure unitat d’acció entre Junts, ERC i CUP que va donar com a resultat una mesa amb majoria independentista i l’elecció del millor president possible: un polític honrat, represaliat i empresonat per les seves idees. No és pas que a hores d’ara esperi gaire de la tasca parlamentària que es pugui fer, però serien molt enzes els dirigents polítics si no sabessin veure una vegada més, que si no anem units, ens mataran per separat. Ara no es tracta tant de qui és president com de l’objectiu que vulgui assolir.
Al capdavall la crisi és arribar tard a un canvi de paradigma… o de líder polític.
