Hi ha idees que, tot i separades per mil·lennis, acaben parlant-se com si compartissin la mateixa taula. El mite d’Isis, la famosa i enigmàtica cita d’Heràclit -“la naturalesa estima amagar-se”- i Frankenstein tenen un fil invisible que les lliga: la tensió entre el desig humà de coneixement i una força de la naturalesa que, quan és profanada, respon.
Els grecs ja ho intuïen. Isis -tot i ser una deessa egípcia- va ser adoptada per la cultura hel·lenística com a símbol de la naturalesa oculta, de la saviesa que no es lliura a qualsevol. A la seva iconografia, la deessa porta un vel. Aquest vel no és per dissimular bellesa: és una frontera. Un missatge. La natura és generosa, però no es deixa conèixer fàcilment ni està, com el favor de la deessa, sempre disponible. El seu vel no es podia aixecar sense càstig. Suposo que ara s’entenen moltes coses.
Heràclit ho va resumir amb aquella frase enigmàtica: “La naturalesa estima amagar-se.” No és un joc d’amagatalls; és una advertència. El món físic amaga lleis, forces i equilibris que no es deixen dominar sense conseqüències. La natura no és malèvola, però tampoc és servil. Manté els seus secrets amb una dignitat obstinada. La ciència moderna és un desafiament a aquest principi d’ocultament.
Arribem a Frankenstein i, de sobte, aquest vell advertiment pren cos literari. Victor Frankenstein fa allò que Isis i Heràclit haurien desaconsellat: aixeca el vel sense mesura, amb una barreja d’orgull, fascinació i arrogància acadèmica. Vol veure què hi ha darrere de la mort, i la natura -com la deessa- el deixa fer. Però no li dona cap benedicció. Ni cap guia. I vol crear vida sense cap dona. El Patriarcat arriba al seu deliri final. Mary Shelley va escriure la novel·la en plena erupció del Romanticisme, en un món on la ciència avançava més ràpid del que la moral podia pair. I aquí entra la lectura feminista: Shelley, una dona jove en un entorn intel·lectual d’homes, construeix un relat en el qual científic creu que pot saltar-se tots els límits. El monstre no és una venjança; és la conseqüència de l’orgull masculí, d’una cadena de pares tirans i fills orgullosos.
Isis protegeix el misteri de la creació. Victor el viola. I Shelley converteix aquest acte en una tragèdia que no s’explica amb moralina, sinó amb lucidesa: quan el coneixement es persegueix des de l’ego, no des de la responsabilitat, acabes creant vida sense saber estimar-la. Frankenstein no només desafia les lleis de la vida: es desentén de la criatura que ha forçat a néixer. El mal no neix del coneixement, sinó de la irresponsabilitat. Aquest triangle gairebé amorós -mite, filosofia i literatura— ens recorda que la naturalesa no és enemiga. Però tampoc és una porta sense pany. Els grecs ho advertien; Shelley ho dramatitza. L’ésser humà continua, tossut, jugant amb el vel d’Isis com si fos una cortina de la cuina de casa.
