Segons el cens de població a Catalunya l’any 2019 érem set milions d’habitants. Actualment en som més de vuit milions cent mil. És a dir que en cinc anys hem crescut més d’un milió de persones.
Estadísticament, la majoria són persones que han vingut de fora, especialment magribins i centre i sud-americans. I la tendència d’augment accelerat de la població de Catalunya, lluny de decréixer, continua augmentant.
En aquests cinc anys l’estat no ha ampliat una sola carretera, no ha crescut el nombre de centres mèdics, ni ha contractat prou metges per atendre el creixement demogràfic de Catalunya. No hi ha més trens. No s’han redimensionat els serveis públics per poder atendre dignament els nous ciutadans i als que ja hi érem.
No he fet els càlculs per esbrinar el nombre de nous habitatges que calien per encabir el milió llarg de nous habitants, però és més que evident que no s’han construït tres-cents mil habitatges nous que caldrien per donar sostre a tantes persones que han arribat, lògicament, sense un habitatge propi.
Qui governa l’Estat, la comunitat autònoma, la comarca o l’ajuntament, ha de calcular les necessitats futures per evitar conflictes o patiments dels ciutadans a qui tot govern té obligació de cuidar. A la vista de la situació, és evident que ni Pedro Sánchez (ni el PP) ni Salvador Illa (governador civil) ni els presidents de les quatre diputacions, ni tampoc la majoria d’alcaldes i alcaldesses de l’Anoia, ho han fet. No ho han fet, entre altres raons per manca de pressupost -i amb l’augment de la despesa militar prevista, encara n’hi haurà menys- però és que ni tan sols s’han començat a planificar sobre el territori les infraestructures del futur imprescindibles per atendre al creixement consolidat i al que està arribant cada dia.
Aquesta situació ha posat el preu dels habitatges pels núvols, però a l’administració no li preocupa, car l’augment del valor cadastral de tots els habitatges fa que creixi exponencialment la recaptació d’impostos per IBI i per l’IVA dels lloguers, mentre l’esforç econòmic recau sobre la població, ja sigui propietari o llogater.
Això també fa que hi hagi problemes de convivència, per exemple, a les consultes del CAP a l’hora d’obtenir cita o a la sala d’espera on moltes persones se senten irritades per l’aspecte d’usuaris provinents d’altres cultures. Per no parlar del fenomen okupa que s’ha convertit en el cavall de batalla de l’extrema dreta per potenciar la violència veïnal i així poder exigir un enduriment de l’ordre públic que és la seva única oferta política. I quan ens quedem atrapats en els col·lapses diaris de les carreteres, l’estat segueix recaptant pel consum de combustibles.
En aquest context general d’Espanya, a Catalunya ens toca la pitjor part perquè no tenim capacitat de limitar l’entrada d’immigrants a un nombre assequible, ni el dèficit fiscal afluixa gens, ni que fos per poder atendre dignament a tothom que arriba. No vull pensar que el creixement incontrolat de població, sigui una de tantes operacions Catalunya que l’Estat fa tres segles que practica contra nosaltres en diverses formes. Però em costa no fer-ho. Em costa perquè cada dia és més difícil ser atès en català, a la medicina, a la justícia, al bar o al supermercat. Perquè per més que creixi la població a Catalunya, cada vegada queden menys botigues familiars i de barri de tota la vida.
No soc de números, però em sembla que ens estem minoritzant al nostre propi país i no veig que això amoïni poc ni molt, als actuals responsables institucionals de Catalunya. En canvi, l’extrema dreta neofeixista fa anys que ho està treballant a favor seu i acabarà per trencar la convivència social.
