Fa poc més d’un any, durant un cap de setmana en què érem de viatge, vam patir un robatori al domicili familiar. Els lladres varen furtar-nos joies, rellotges i aparells electrònics per un valor aproximat de catorze mil euros. És tan alt el nombre de delictes que es cometen, que per posar la denúncia em van fer esperar una setmana, doncs els Mossos tenien tantes denúncies a tramitar que no em donaven cita abans de set dies.
L’assegurança, com passa en aquests casos, va enviar un pèrit a casa per tal de definir el tipus de compensació que ens donarien en funció del que poguéssim demostrar de forma fefaent que ens havien furtat. Malgrat la bona disposició del pèrit va ser una valoració complicada perquè entre les joies sostretes n’hi havia algunes impossibles de valorar perquè eren herència familiar i ja no era possible trobar la factura o un valor econòmic aproximat. Per no allargar el relat, diré que ens varen pagar poc menys de sis mil euros, incloses les despeses de reparació de les portes violentades pels lladres. Ens vàrem conformar pensant que ens havien robat coses que utilitzàvem poc i ens donaven uns diners per comprar coses que tampoc necessitàvem. Qui no es conforma és perquè no vol.
Que els lladres deixessin empremtes de les sabates o que haguessin usat un cotxe per al transport del botí, no va servir per detenir-los, però sí per assenyalar alguns sospitosos habituals “que només podrem detenir si els enxampem en el moment de cometre el robatori”. Poques esperances de recuperar res, al marge de l’assegurança.
Després de patir un robatori, hom decideix posar mesures de seguretat a portes i finestres, càmeres interiors i exteriors i contractar un sistema d’alarma el cost del qual no baixa dels 50 euros mensuals, segons cobertura. Tot sigui per la tranquil·litat.
Estem més segurs ara? Penso que no.
La banda que va perpetrar el robatori va ser desmantellada fa unes setmanes, però no per haver entrat a robar en domicilis, sinó perquè s’han passat a les xarxes. S’han reconvertit i, en lloc d’entrar personalment a les cases, entren via telèfon i/o ordinador. Es fan passar per una entitat bancària, per una agència de transport, per Correus o per la pròpia Agència Tributària i si algú, especialment d’edat, els fa cabal, li buiden els comptes corrents.
Abans s’arriscaven a entrar dins les cases. Ara, a través telèfon o el correu electrònic, entren al nostre banc que és obert les 24 hores del dia tots els dies de la setmana. En el lapse de temps que va des del robatori físic al present, he patit sis intents d’estafa telefònica o per correu i fins i tot a través de les xarxes socials, on tafanejar s’està convertint en esport de risc.
Cada any gasto no menys de sis-cents euros en sistema d’alarma, m’he gastat diners en reforçar portes i finestres, i ara he de vigilar en mirar els anuncis que trobo a la xarxa perquè, en alguns casos, són l’ham que et pot fer caure en una compra fraudulenta o en un sistema de captació de dades bancàries. Per això mai em fio de la publicitat d’Instagram, Twitter o Facebook, només dels anuncis dels mitjans de comunicació que conec, com ara aquest que teniu a les mans.
Passem tantes hores i pengem tanta informació a les xarxes que les hem convertit en un perill en si mateixes. Sobretot quan ningú no controla la veracitat dels missatges o la legalitat dels anuncis que s’hi pengen.
Per cert, la darrera tendència en estafes són els codis QR. No n’escanegeu cap si no és estrictament necessari. Alguns estan preparats per entrar directament al vostre compte corrent per buidar-lo.
