Aquesta setmana s’han complert cinc anys del primer cas de covid-19 detectat a Catalunya, el febrer del 2020. Aleshores no ho sabíem però ens endinsàvem en una pandèmia els efectes de la qual encara no s’han superat del tot. Ans al contrari, soc dels que considero que com a societat estem fent passos enrere.
Hem reculat tant que qui era Ministro de Sanidad, avui és president de la Generalitat. La compra de mascaretes, i altres equipaments sanitaris va ser un cau de corrupció del qual encara ningú no ha anat a presó. Qui era Presidente, Pedro Sánchez, avui està més consolidat que mai, en bona part gràcies als vots dels dos partits independentistes que hi ha actualment a Las Cortes Españolas.
Malgrat que la ràpida creació de les vacunes anticovid que, en opinió meva, han donat molt bon resultat en el control de la pandèmia, els terraplanistes antivacunes continuen afirmant que són una estratègia per tenir controlada la societat… com si no ens tinguessin prou controlats a través dels telèfons i les xarxes socials, sense necessitat d’injectar-nos cap vacuna!
Tinc plena confiança en el personal mèdic de Catalunya, car han demostrat -i no només durant la pandèmia- una extraordinària capacitat de treball i sacrifici. En canvi, considero que aquesta capacitat de treball no és corresposta per l’Estat que negligeix en la seva obligació de preveure les necessitats de la població.
M’explico. L’any 2020 Catalunya tenia set milions i mig de ciutadans. Avui, cinc anys després superem els vuit milions, sense que aquest increment de potencials usuaris de la sanitat, s’hagi vist compensat per un increment dels serveis sanitaris de Catalunya. Ni que sigui per demografia hauríem de tenir més llits hospitalaris i més metges per garantir una atenció sanitària suficient.
La pandèmia va demostrar que les compres de materials i les mesures sanitàries que es varen aplicar a tot el territori europeu de forma conjunta, varen ser molt més efectives que les preses des de cadascun dels estats membres. Potser seria l’hora de fer una sola legislació sanitària a tot Europa. Ens estalviaríem les corrupteles habituals de l’estat espanyol i agilitzaríem la presa de decisions davant d’una pandèmia.
Igualada va patir, com poques ciutats catalanes, els efectes terribles de la pandèmia però això no veig que hagi significat un increment de la capacitat dels serveis sanitaris de la comarca. No em vull resignar al tradicional abandó de la classe política, respecte les necessitats de la ciutadania.
Tots els científics coincideixen en què hem après molt de la covid-19 i també que més aviat que tard, tindrem una altra pandèmia que ens posarà a prova. Tant de bo que quan això passi no ens torni a agafar, com es diu vulgarment, “amb els pixats al ventre”. Cal que l’administració, en tots els seus nivells, faci el possible per disposar de millor infraestructura sanitària, per quan torni una altra pandèmia com la de fa cinc anys justos.
Faríem bé analitzant tot el que va passar amb la covid i posar-hi mesures amb previsió i visió de futur. En això de la sanitat, el que ens hi juguem, és la vida i el benestar de les nostres famílies.
