Si tenim un problema i no l’encarem, el problema creix i deriva en irresoluble. Quan es tracta d’un problema greu, pot convertir la nostra vida en un infern. O com a mínim ens la condicionarà. Això que ens pot passar a cadascun de nosaltres si estem afectats per la desídia, els passa també als partits, que sempre estan pendents de “les properes eleccions” i no volen tocar temes polèmics per por a perdre vots.
Quan les institucions cauen amb la mateixa desídia davant d’una problemàtica concreta, tots els ciutadans som els que ho patim.
Per posar exemples podem mirar els més de cinc anys sense renovar la cúpula judicial espanyola, la manca de decisió sobre determinades infraestructures bàsiques, el desgavell pressupostari… que si fossin abordats amb immediatesa, valentia i decisió, la vida dels ciutadans seria una mica més fàcil i ens trauríem molts problemes del damunt.
Fins aquí segurament que hi estem d’acord, però hi ha un altre problema que, per polèmic, no s’està abordant des de l’administració pública i, per tant, cada dia té més lluny una solució que ja és urgent. Em refereixo al problema de la immigració que s’està convertint en una arma llancívola entre els partits i les diferents administracions públiques que aquests governen.
Si Europa ha acaparat les llicències de pesca de, per exemple el Senegal, és just que els senegalesos que ja no poden viure de la pesca, tinguin un sistema per guanyar-se la vida. Però si emigren a casa nostra, ens fan nosa. Que jo sàpiga fins ara ningú ha emigrat per gust, deixant de banda els religiosos que han anat a “les missions”. Darrere l’emigració forçada sempre hi ha tragèdies i/o desesperació. Els catalans que després de la guerra civil varen emigrar, ho coneixen prou bé.
El que patim actualment els catalans és la immigració que ens arriba de forma incontrolada. Ni la podem regular, ni tenim els mitjans necessaris per integrar-la a la nostra cultura i encara menys al nostre idioma. Soc dels de “volem acollir”, però volem acollir bé. El que fa l’Estat espanyol amb els immigrants i amb els catalans, va camí de constituir un genocidi cultural i social, perquè els partits democràtics no tenen valor per entrar a resoldre el problema i els populistes només fan que empitjorar-lo per manipular un lumpen social creixent, que és la base del seu electorat.
El nord d’Europa ho està patint amb un creixement fins ara imparable de l’extrema dreta (en canvi, a Espanya on més creix el neofeixisme és al sud) i a Catalunya, que electoralment fins ara ho hem tingut mínimament controlat, ho estem patint a nivell social per no disposar de les eines suficients per integrar les cultures que arriben i al mateix temps mantenir la nostra cultura i, sobretot, el nostre idioma.
Hem passat de sis milions de ciutadans a més vuit en un espai de temps que no té res a veure amb el creixement vegetatiu que s’hauria d’haver produït. Les estructures bàsiques han quedat obsoletes per manca d’inversions i de despesa. I les institucions públiques toquen el problema únicament des del vessant de l’ordre públic que és més fàcil d’acotar…però que mai no ha resolt res.
Aquesta no és manera de resoldre els problemes de convivència entre els ciutadans.
