Hem acomiadat un any que, en termes generals, ha estat francament dolent. Personalment també ho ha estat, tot i que podria haver estat pitjor. Sempre pot anar pitjor… o millor. Més enllà de la negativa fama que per a alguns, entre els quals em compto, tenen els anys de traspàs (a mi sempre m’han anat molt malament) no hi ha gaires coses que hagin millorat aquest any i la majoria han empitjorat.
Cap de les guerres iniciades en anys anteriors ha acabat. Cap. Jueus i palestins segueixen molt lluny de la pau i, a cada dia que passa, hi ha més països implicats en els enfrontaments. Ucraïna no solament ha de lluitar contra Rússia i Bielorússia sinó que també ho ha de fer amb tropes de Corea del Nord. Pateixen aquesta situació bèl·lica des de fa més de tres anys.
Els atemptats amb cotxes atropellant innocents, continuen produint-se a les grans ciutats i encara no hem pogut aclarir, malgrat les promeses de Pedro Sánchez, qui hi havia al darrere dels atemptats de Barcelona i Cambrils de l’agost del 2017.
El que va passar fa dos mesos a València és una injúria de dimensions desconegudes en el que portem de segle XXI. Més de 220 morts, desenes de milers d’habitatges destrossats, pèrdues materials incalculables i el màxim responsable del govern de València continua en el seu càrrec i sense explicar què feia mentre més de dos-cents valencians morien negats per la dana.
A nivell català les coses han continuat empitjorant. Tenim el president menys catalanista de la història que ha arribat al despatx de la plaça de Sant Jaume gràcies a l’abstenció dels independentistes, heretant els vots anticatalans de Ciudagramos i amb el suport parlamentari dels que juraven i perjuraven que mai votarien ningú vinculat al 155. Amb aquestes premisses, no és estrany que Illa governi pensant en Espanya i menystenint Catalunya.
A Igualada, com no era d’esperar, continuem anant de mal borràs. La pinça Castells-Cuadras perpetua sense remei la deriva autoritària de l’ajuntament que resta privat d’una oposició política que garanteixi un mínim de bon govern.
Vistes les coses, m’agradaria que el nou any ens porti millores internacionals, nacionals i comarcals, però no n’hi ha prou amb bons desitjos si no posem el nostre esforç per millorar les coses. El ninotaire Jaume Perich ho va sentenciar fa tres dècades: “L’esperança és el darrer que es perd…, i és una llàstima, perquè si fos el primer que perdéssim, tal vegada faríem quelcom per millorar les coses”.
Els bons desitjos que cada nou any ens fem, només es poden fer realitat si tots nosaltres, cadascú des de la seva responsabilitat, fem tot el possible per millorar les coses. Tant se val si els propòsits que hem fet són únicament personals, com si es refereixen al conjunt de la societat. Si esperem que el canvi de 2024 per 2025 representi per ell mateix una millora, arribarem al desembre amb idèntic sentiment d’haver perdut un altre any.
A veure si els Reis ens porten prou determinació per exigir a tot arreu les millores que, com a persones i com a societat avançada, ens mereixem en tots els àmbits de la vida, personal i col·lectiva.
Si no fem res, res millorarà.
