Puc dir que fins ara he estat una persona afortunada. Poques persones que superem els 74 anys, poden dir que encara té mare com he pogut fer jo. Lamentablement la vida de les persones, també les més importants, té un final i el de la mare, va arribar dimecres al capvespre, en pau, sense patir i amb tots els fills al seu costat.
Maria Sangrà Gaspà va néixer a Guissona, el 13 d’agost del 1926. En va marxar als 23 anys quan es va casar amb el meu pare, en Joan Singla Morera i ha viscut a Igualada més de 75 anys. Malgrat haver viscut tres vegades més de temps a Igualada que a Guissona, la mare mai va perdre la seva parla guissonenca. A més, rarament parlava castellà.
El pare i la mare varen treballar molt per pujar quatre fills: en Pep, l’Anna, l’Imma i jo que, a banda de ser d’allò més trapelles, érem molt de vida, és a dir, menjàvem -i mengem- com llimes. Per sort la mare era una dona de gustos senzills que mai demanava res per a ella. Li agradava molt treballar de cara a la gent -i se’n va fer un tip- i ara, de gran, li encantava que la gent la reconegués pel carrer i li parlessin del bar o de la llibreria de la Rambla que havia regentat amb el pare.
Sempre disposada a aprendre una cosa nova, quan el meu pare era fotògraf al monestir de Montserrat, la mare el va ajudar revelant fotos en una època que el pare va patir una lesió ocular que li impedia enfocar bé el projector per fer les fotografies en paper.
Tota la vida va tenir una memòria prodigiosa, de manera que quan algú de nosaltres quatre volia recordar alguna cosa, li dèiem a ella que mai oblidava. Va tenir la sort que l’edat no li va fer perdre la memòria i tot sovint parlava de totes les persones i tots els personatges que havien passat pel bar els anys 50, 60 i 70 amb centenars d’anècdotes d’allò més variades.
La mare tenia l’habilitat d’explicar anècdotes viscudes de tots els colors, sense fer burla, escarni o criticar a cap dels protagonistes i, sobretot, sense donar-se cap mena d’importància i només presumia de dues coses: “Quan em mori no trobareu diners, però tampoc trobareu la casa bruta”. Ho ha complert. Tot i viure sola a la seva edat, tenia la casa neta com una patena.
Si de cara al públic la mare era una dona amable, de cara a la família sempre estava disposada a donar un cop de mà quan algú ho necessitava. A casa, quan teníem el bar-i anàvem a dormir tard-, qualsevol nit podia aparèixer una petició d’ajut: un parent, un amic o un client de casa que necessitava una cura o un client tocatardà que necessitava sopar.
La mare sovint ens deia “en una família és molt important que hi hagi nens petits perquè donen alegria de viure”. Ho demostrava cada vegada que veia els nets i els besnets.
En Pep, l’Anna, l’Imma i jo hem tingut la sort de gaudir de la mare molts anys però això no reduirà l’enyor de la seva pèrdua.
