Fa retrats i paisatges, dona classes de dibuix i pintura al seu estudi a la plaça de la Isabela, ha guanyat concursos de pintura ràpida i, des de fa uns anys, pinta murals en parets d’arreu del país. La Núria Riba Bosch (Sant Martí de Tous, 1987) ha professionalitzat el que de ben petita era el seu hobby.
Com és un dia a la teva feina?
No n’hi ha cap d’igual, i això m’agrada molt. He reduït les hores de classes perquè també vull pintar, i alhora no només vull pintar perquè és molt dur mentalment. Combino totes dues coses.
Com vas començar?
De petita ja veia que això m’agradava. Vaig dubtar moltíssim perquè m’agradava molt ensenyar i veia la docència una opció més segura, però al final vaig tirar per la branca artística i estudiar Belles arts.
Què t’agrada de fer classes?
Ensenyar a persones joves i adultes que realment volen aprendre és una passada. És increïble veure’ls cansats de l’institut i que diguin “sort que vinc a dibuix, m’arregla el dia”.
Ara molta gent et deu conèixer com la noia dels murals.
Ja pots anar pintant quadres, que és molt difícil que la gent entri en exposicions o galeries. Els murals arriben a tothom: se’ls troben aquells a qui ens agrada l’art i aquells que no.
Els murals arriben a tothom, se’ls troben aquells a qui ens agrada l’art com aquells que no
Com es fa un mural?
Els primers els feia amb projector: anava a algun pis del davant de la paret i hi projectava una foto o un disseny. Vaig treure’m un curs per conduir elevadors i em vaig assessorar amb les pintures i els materials. Ara m’encanta fer-ne.
El món de l’art i la pintura està dominat pels homes?
Ara ja no tant. Sí que és cert que el dia que començo un mural, em porten l’elevador i descarreguem el material li dic a la meva parella que vingui, perquè no em prenen seriosament. Que no faig cara de poder-ho fer? I quan vaig començar amb la pintura ràpida, tot eren homes barbuts, amb el puro, i jo apareixia allà i estava fora de lloc. Potser intentaven ser amables, però feien comentaris que no m’entraven bé. M’han volgut elogiar dient-me: “És que pintes com un home!”. Aquesta frase m’ha quedat gravadíssima per sempre.
I què penses que vol dir?
Són estereotips. Potser perquè faig el traç fresc o perquè els colors no són “apastelats”…
A l’estudi no paren d’entrar dones a fer classe.
És que venen sobretot dones! Jo no tenia cap referent, però sí que ho sóc per a elles i és un orgull. Em pregunten si es poden guanyar la vida amb això i els dic que sí, però que han de creure molt en elles, ser molt treballadores, anar a poc a poc i no tancar portes a res.
T’havies imaginat arribar aquí?
Mai, mai m’havia imaginat que tindria un estudi com aquest. He fet de cambrera o de dependenta fins que em vaig proposar que totes les hores que treballava fossin dedicades a la pintura. Vaig fer classes molts anys, i vaig decidir que tot el que guanyava volia que fos per a mi. Quan vaig obrir l’estudi em deien que hauria de contractar algú per a les classes, però jo pensava que no caldria perquè no en faria tantes i mira, ja tinc dues noies contractades! Ara tinc l’esperança que a Igualada hi torni a haver pintors.
Què fa falta per aconseguir-ho?
Que la gent pinti, que les escoles d’art funcionin perquè així la gent valori l’art i el compri.
