La possibilitat d’una amnistia per als acusats, processats i condemnats pel procés independentista, manté enfrontades -de forma interessada- les dues espanyes. Poc importa que els primers beneficiats d’una hipotètica amnistia serien els comandaments de la policía patriótica que -més que presumptament- han delinquit en l’ús dels fons reservats i han violat greument els drets de milers de catalans. En un exercici d’hipocresia els partits espanyols, mobilitzen premsa, policia i judicatura, per posar bastons a les rodes de la tramitació de la llei d’amnistia.
Com sempre fan, els partits han buscat la forma de complicar les coses per penjar-se la medalla si surten bé o penjar-se-la si, “gracias a nuestros esfuerzos”, surten malament. El cas és alimentar el bipartidisme que, en el fons, és unipartidisme, car la diferència entre que mani la dreta, el PP, o que mani la part més dretana del PSOE, el funcionament de l’estat és sempre el mateix: impunitat per als poderosos i càstigs per als febles.
Així, mentre Catalunya és a l’ull de l’huracà, els espanyols no qüestionen els problemes reals: l’escassetat d’habitatge, el desmantellament progressiu de la sanitat pública, inflació desfermada, ensenyament deficient… i segueixin votant als de sempre. D’aquesta manera, tot continua igual i res no canvia substancialment.
Si els polítics volguessin, hi ha una alternativa més senzilla -i més justa- que l’amnistia. Ara que està demostrat amb documents que des de l’any 2010 una part del Ministerio del Interior es va dedicar a fer investigacions prospectives totalment il·legals i va utilitzar ingents quantitats dels “fondos reservados” per perjudicar polítics i activistes catalans, seria el moment que es decretés la nul·litat d’actuacions judicials relacionades amb la guerra bruta de l’estat contra els independentistes catalans.
La nul·litat d’actuacions arxivaria de cop totes les causes obertes -són milers-, netejaria el bon nom dels condemnats -és de justícia- i no caldria alterar el ritme legislatiu de Las Cortes per posar les coses una mica més a lloc. La nul·litat d’actuacions seria posar negre sobre blanc, les ganes de desjudicialitzar la política espanyola que diu proposar-se Pedro Sánchez. A més, una mesura així deixaria sense munició la dreta més reaccionària, desactivant als magistrats més recalcitrants, que ja no podrien decidir a qui aplicar l’amnistia.
El problema és que una hipotètica nul·litat d’actuacions ha de passar pels òrgans judicials actuals que, no ho oblidem, porten més de cinc anys amb el mandat caducat. En un àmbit com el judicial, on els terminis legals són inviolables, Espanya es permet tenir el màxim òrgan judicial amb el mandat caducat… però amb totes les seves atribucions -i sous i prebendes- vigents. Així no pot funcionar un estat democràtic.
Jo que vaig votar l’1 d’Octubre, que m’he manifestat amb els CDR, amb el Tsunami, que he tallat carreteres -i ho tornaré a fer si em convoquen-, no tinc ganes de ser amnistiat. Sí que vull veure lliures a tots els companys de lluita als quals la (in) justícia espanyola els està arruïnant la vida.
