Estic bastant enganxat a la xarxa X (abans Twitter) i no puc passar ni dos dies sense entrar-hi per llegir què s’hi penja o dir-hi la meva en funció del que veig a la premsa i a la mateixa xarxa social. Quan piulo o repiulo algun tuit, rarament té transcendència. Normalment em quedo entre 500 i 1000 visualitzacions i poc més de dues-centes repiulades. Només quan entro en un tema polèmic, les interaccions es disparen, a favor algunes i en contra, la majoria.
Aquesta setmana he fet enfadar a molta gent amb dos tuits. El primer deia poc més o menys: “Catalunya no és Espanya! El dia 12 de maig podem demostrar-ho”. Això va enfurismar un seguit de perfils que em dedicaven insults. Tots amb l’estanquera al perfil i la majoria insultant-me per ser català.
L’endemà, en escoltar Salvador Illa (mascar Illa) negant-se a fer un debat “fora de Catalunya” responent a la proposta de Carles Puigdemont de fer un debat a tres -Aragonès, Illa i Puigdemont- a Perpinyà, car considera que no és Catalunya. Li vaig dedicar un tuit dient que Perpinyà no formava part d’Espanya però és una ciutat catalana. Em va respondre amb mola virulència tota una caterva de perfils -alguns més falsos que un duro sevillà- amb insults i burles de tota mena. Tots els perfils amb la bandera espanyola, en castellà ple de faltes d’ortografia.
Per als del primer tuit i per als del segon, estic condemnat a ser Espanyol per sempre. Contents que Perpinyà sigui França “por tanto no puede ser Cataluña”. Els tuits també tenen insults i amenaces de tota mena. Durant 48 hores el meu perfil ha estat un catàleg dels instints més baixos dels “patriotas” espanyols, queixant-se que faci tuits en català, sobretot els que feia responent als seus insults.
Em diverteix molt provocar a la caverna tuitera. És la meva forma de fer-los donar a conèixer. Ells han fet que els dos tuits hagin tingut mes de 5.500 visualitzacions i mes de mil interaccions entre repiulades i likes. No en trauré res, no monetitzaré les visualitzacions ni les interaccions, però em fa feliç veure com busquen dades històriques… I les expliquen a l’inrevés del que són. Qui és ruc, tant li fa que sigui d’extrema dreta o d’extrema esquerra: segueix sent un ruc.
No hi ha gaire diferència entre els insults que rebo a X dels que escolto al Congrés i al Senat i no ho puc entendre. Després de més de deu anys que els catalans manifestem el nostre desig de sortir de l’Estat espanyol i n’expliquem els motius, no ho volem fer amb violència i tot el que en rebem d’Espanya són injustícies i insults. Els partits que ara es fan dir constitucionalistes mai han fet una proposta engrescadora als catalans. Els partits, els governs, siguin del color que siguin, davant qualsevol proposta catalana, només tenen una resposta: NO
Fins i tot el traspàs a la Generalitat d’un servei caòtic, mal gestionat, amb avaries diàries com és Rodalies, tot i que només dona problemes, no hi ha manera que el facin efectiu. Ni traient-se un mal de cap de sobre, són capaços de fer un bé a Catalunya.
Les baralles constants als parlaments estatal i autonòmics, demostren l’odi que es tenen entre ells, però quan es tracta de castigar Catalunya, sempre es posen d’acord. Just a l’inrevés de nosaltres. Potser que posem seny… i unitat catalana.
