Fa uns mesos vaig llegir El gran Gatsby de Scott Fitzgerald i encara ressonen dins meu els ecos de la història d’aquell pobre milionari. Si Rosalia encarna el triomf de Jordi Pujol és perquè dels barris obrers no en van sortir els nous revolucionaris, com pronosticaven els ingenus teòrics del PSUC i alguns del PSC a mitjans dels anys 80. Les Juanis han nascut per ser milionàries i penjar la seva vida a Instagram. La Rosalia encarna la grandesa catalana com Gatsby la grandesa americana. I també els seus clarobscurs. El gran Gatsby és la història d’un clarobscur.
Scott Fitzgerald escriu com els àngels. T’enamora la seva prosa neta i senzilla, buida d’artificis. Els diàlegs són poc rebuscats i els personatges no parlen com en aquelles novel·les russes on els acadèmics debaten sobre Déu i el Dimoni a les primeres vint pàgines. Pertany a una tradició americana de prosa endreçada i vivaç on l’home és la mesura de totes les coses. Et tomba perquè coneix molt bé l’ànima humana, però no teoritza ni alliçona. Descriu tot el que fa prodigiosa la vida, el que l’endolceix i l’amarga. Però malgrat que els focs artificials i les llums de neó s’apaguen queda el poema. I la bellesa, condensada en frases com aquesta de L’últim magnat: Si l’amor existeix, això és el que he vist als ulls d’aquella noieta. Aquestes frases en temps del Tinder poden fer riure, però com també passa a L’últim magnat, la novel·la pòstuma de Fitzgerald, ja que va morir d’un atac de cor als 44 anys, els diners de Gatsby no ho poden tot i al final la incertesa sobrevola la vida de tothom per segar-los la felicitat quan menys ho esperen. Tanmateix, la bellesa de l’acció, el gest heroic, permet l’home, el gran home enamorat, elevar-se per sobre de la mediocritat del seu temps. No ens cal haver llegit Romeu i Julieta per enamorar-nos, però la consciència, que és una nouvinguda recent al joc de la vida, ens permet comprendre’n millor les lleis de la tragicomèdia. La consciència eleva un grau el joc i el fa més interessant. Fitzgerald és aquesta consciència, emmascarada sovint amb un narrador testimoni. Una consciència no neuròtica que descriu l’home d’acció americà a qui quan se li trenquen les copes a mitja festa només li importa portar-ne una caixa de noves per fer que el xampany continuï regant aquesta party in the USA que és la vida. És la llei dels convits: o beu o ves-te’n.
Es podria argumentar, anacrònicament clar, que els personatges femenins tenen rols secundaris i estereotipats. I és cert que el temps en què fou escrit el rol de la dona en la ficció masculina és el que és i el Nova York de Gatsby no és el de Woody Allen ni el de Sex and the City. Scott Fitzgerald escriu a l’era del jazz i encara havien de venir els Stones, Led Zeppelin i l’estiu de l’amor californià. Però batega en ell una comprensió del desig i de l’etern femení, perquè les dones són més fortes que els homes, que el fa immortal. Fucking money, man. Potser el seu alcoholisme crònic i els problemes mentals de la seva dona Zelda el van guiar cap a l’Inframón com a Orfeu i va tornar-ne amb el do que tenen tots els herois que han completat el viatge.
